La tirania oculta de Tinder

Tenir una vida sexual activa està vinculat a la salut, al benestar físic, a la normalitat desitjable. Et diuen el mínim que ho has de fer per setmana com aquell que et diu les racions de fruita i verdura que t’hauries de menjar al dia. Sexualitat obligatòria encara que sigui a cop de pastilles blaves. Potser la salut és alguna coseta més que hiperventilar-se correctament, i fa falta que comencem a dir ben clar i ben alt que el sexe sense vinculació amorosa pot produir un grau elevadíssim d’estrès, angoixa i insatisfacció vital. Cal dir ben clar i català que pot ser difícil per a algunes persones haver de comportar-se al llit com algú que s’està enamorant i comportar-se l’endemà com algú que té un conegut amb qui no se sap quan es tornarà a coincidir. Hi ha qui s’atreveix a dir que tota aquesta situació és el resultat de l’alliberament sexual?

He vist vídeos d’educació sexual – dirigits a escoles i instituts – en què només es preveia la possibilitat de sortir de nit i haver de fer sexe. La noia coneixia un noi i anaven junts a la màquina de preservatius. Sexualitat (evidentment heterosexual) obligatòria. És pot ser sexualment actiu i estar emocionalment fet una merda. Conec moltíssimes dones a qui la societat i elles mateixes imposen el no poder sentir res. No poder estimar, no poder necessitar, no poder demanar absolutament res de l’altre.

Es tracta de ser obligatòriament desenfadada, sexualment desinhibida, i passar la nit amb algú que no saps si l’endemà et voldrà trucar i no poder fer-li un missatge o trucar-li per no semblar pesada, dependent, massa intensa, excessivament problemàtica. Tot ha de ser casual, desinteressat, sense segones intencions, sense projeccions, sense somnis de futur, sense vinculacions… El sexe vincula, té a veure amb la intimitat, és molt difícil no implicar-se i tot i que hi hagi persones que realment separen la seva vida emocional de la sexual. Però per a una part de la societat, el sexe seria el principi d’un vincle, d’una parella.

En aquest sentit cal un autoconeixement i saber què podem i què no podem fer en aquesta aparent normalitat que pot amagar i de ben segur que amaga –perquè socialment no està ben acceptat manifestar-ho, demostrar-ho– un grandíssim patiment. No és obligatori tenir moltes parelles sexuals, i relacionar-t’hi fent veure que no t’importa el que passi l’endemà. Estem treballant per tenir una major llibertat entre identitat, gènere i inclinació sexual. Però potser també cal donar a les persones la possibilitat per voler fer sexe per enamorar-se i tenir parella. Sé que és estrany, que pot sonar subversiu, que és fins i tot revolucionari. Però a algunes persones els passa, i haurien de poder sortir de l’armari.