Els bancs, els nous bars

Res tornarà a ser com abans és una frase que sentim sovint amb les grans crisis: el petroli, la sida, l’11-S, Estat Islàmic, la patacada econòmica del 2008, etcètera. Res tornarà a ser com abans per a les dones (i per als homes) després del moviment MeToo, però encara costa Déu i ajuda que es denunciïn els abusos i les agressions de gènere. Res no tornarà a ser com abans arran de les mobilitzacions contra el xoc climàtic, tot i que l’avenç és mínim en un planeta estressat. Avui vivim el res tornarà a ser com abans després del coronavirus. De tota manera, podem intuir cap a on va això de la nova normalitat. Després de dos mesos a casa i quan es relaxa la desescalada, necessitem veure les persones que estimem, encara que sigui per franges horàries.

Els bancs dels carrers i places són, a mig matí, l’espai on els avis i les àvies s’asseuen per fer petar la xerrada amb amics i saludats. Els mateixos bancs que, cada tarda, escolten l’alegria vital de nens i nenes, de patinets i bicicletes, que fan per trobar-se. Més cap al tard, quan n’hi ha que es vesteixen de colors llampants per anar a córrer, als bancs hi coincideix tot de gent que vol trobar-se fora de les pantalles, de les videoconferències que han fet servei però no ho són tot. Al parc de prop de casa, els bancs són els nous bars, allà on poder veure els altres, compartir experiències, anhels i esperances quan acaba el dia. Potser la nova normalitat no serà tan diferent de la vella.