Més estat d’alarma

Pedro Sánchez aconseguirà estendre el termini per mantenir l’estat d’alarma. L’oposició i els socis li recordaran un cop més que el PSOE només té 120 diputats. Haurà de continuar fent equilibris per mantenir la legislatura sense cap intenció d’avançar eleccions. La història demostra que, després de les guerres o després de les catàstrofes –pandèmies–, els governs que les han gestionades pateixen a les urnes. Churchill és el més citat, per haver guanyat la guerra i haver perdut les eleccions. Les darreres enquestes apunten un retrocés electoral del PSOE difícil per poder governar. Heus aquí que, per motius similars, el president de la Generalitat, Quim Torra, intel·ligentment tardarà temps a convocar eleccions tot i no voler ésser candidat i tot i les amenaces de la justícia. JxC encara no ha definit qui serà el candidat, que ara per ara hauria d’ésser diputat al Parlament, perquè substituís Torra en el cas que el Suprem el faci plegar de president. Que JxC no tingui un candidat clar també demora una convocatòria electoral. El Congrés i el Parlament, per les circumstàncies sanitàries, ha deixat d’exercir el parlamentarisme mantenint els mateixos registres polítics que abans de la pandèmia. Sánchez continua qüestionat pels qui el van fer president i per Pablo Iglesias, que li és fidel sense ser-li un company que el treu dels embolics. En els darrers dies, Pablo Iglesias ha volgut comparar-se amb Julio Anguita. Els anys noranta vaig tenir l’oportunitat d’acompanyar el Califa com a periodista- en diverses campanyes electorals. Era un comunista íntegre de dalt a baix i el seu enemic principal era el PSOE. Iglesias és un polític de disseny sorgit d’un malestar generalitzat el 15-M que de manera provisional dona suport al PSOE, a l’estat d’alarma i al que faci falta...