Opinió

LA GALERIA

Dalí guanya el plet

“Li agradava veure la gent cardant en aquestes coses que organitzava a la casa de Port Lligat, però mai hi participava”

Que la vident Pilar Abel no és filla de Salvador Dalí, ja ho sabíem. Ara ho ha hagut de confirmar l’Audiència de Madrid. El sentit comú i un coneixement mínim de l’entorn dalinià ja ens indicaven que la suposada filla de Dalí era una farsant. Ho vaig comentar, en aquesta mateixa columna, fa dos anys. La clau era saber què va fer Dalí el maig del 1955. El biògraf del pintor, Ian Gibson, va deixar clar que els costums sexuals del pintor feien improbable la paternitat: “Ho veig molt difícil, ell el sexe el tenia molt complicat, era patològicament tímid, era un voyeur més que res. Li agradava veure la gent cardant en aquestes coses que organitzava a Port Lligat, però mai hi participava.” El metge Narcís Bardalet, que va conèixer de prop Dalí, afirma rotundament que no va tenir fills. A tots els experts en el món dalinià els va sorprendre que la jutgessa demanés tant a la lleugera les proves d’ADN, només aportant testimonis indirectes sense que ningú de l’entorn pogués acreditar que Dalí va conèixer la mare de la vident. A la casa de Port Lligat, hi havia una cuinera fixa, també sempre hi era el seu xofer, Artur Caminada, que l’atenia personalment, i també sempre hi havia el seu secretari, aleshores, John Peter Moore. Mai ningú de l’entorn dalinià va comentar ni insinuar res sobre la presència d’una senyora que diu que cuidava els nens d’una família de Cadaqués, i que de tant en tant anava a casa dels Dalí. La suposada relació respon més a una ficció que a la realitat. Una faula que en part es va creure la jutgessa, María del Mar Crespo, que va ordenar l’exhumació de Dalí, amb unes proves d’ADN que van confirmar que el geni surrealista no era el pare biològic de Pilar Abel. Després, la vident va qüestionar la cadena de custòdia de la prova, dubtant dels forenses i de l’Instituto Nacional de Toxicología. Ara l’Audiència de Madrid condemna Abel a pagar les costes de l’esperpèntic procés, amb una inhumació que es va convertir en un espectacle mediàtic, i que no s’hauria d’haver autoritzat mai, perquè no hi havia cap justificació. En aquest cas, s’ha volgut jugar amb les excentricitats del pintor. Hi ha qui ho va justificar exaltant el surrealisme, amb l’argument absurd que al pintor li hauria agradat l’escàndol, que a més, promocionava el Teatre-Museu. Jo ho veig com un episodi amb una barreja de mala fe, ignorància, incompetència, profanació i patetisme.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.