La vellesa estupenda

Potser han vist aquella sèrie Grace and Frankie (Netflix, 2015), protagonitzada per dues dones velles (això d’àvies deixem-ho per a les que realment tinguin nets) que conviuen en una preciosa casa davant la costa californiana. Amb humor resilient afronten els reptes de la vellesa, que no és vista com un final silenciós i trist, sinó com una etapa més de la vida, amb condicions intrínseques com les altres. Tot i ser la societat més longeva del món (86 anys les dones i 80 els hòmens), la vellesa no ha estat fins ara ni una prioritat des del punt de vista assistencial: tan sols cal remetre’s als milions que l’Estat espanyol encara deu a Catalunya de la famosa i necessària llei de la dependència. Amb un impacte inhumà en el col·lectiu de la gent gran que també es compta amb milers de morts: 11.200 esperant ajut, només entre el 2013 i el 2017. Les societats europees hem fet quasi invisibles els vells, com evidencia tràgicament la Covid-19, que ha causat una massacre a les residències. L’OMS la calculava fa un mes en almenys 55.000 morts, i algun estudi indica que entre un 42% i un 57% del total de víctimes en cinc països europeus eren residents. A la majoria del continent es va tardar setmanes a fer el recompte dels casos a les residències.

Catalunya va ser la primera a actuar en l’àmbit estatal, però malgrat això un 30% del total de morts ho han estat a les residències (3.609 persones), on la mitjana d’edat és de 84 anys. Assumpció de responsabilitats, totes les que toquin i en tots els àmbits, però el principal malalt aquí és el model. D’acord: viure estupendes en indrets com ara Malibú implica no haver de patir pels diners, però no solament. Es tracta també del ventall de models –en plural– i recursos que la societat posa sobre la taula per permetre als individus decidir realment com volen viure aquesta part de la vida. Ara és el moment d’abordar-ho. Jo, si pot ser, davant de la platja, ben acompanyada i amb un còctel de capvespre, millor.