Un any des del dictamen del WGAD sobre el cas dels presos polítics catalans

Fa dos anys, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Joaquim Forn i Jordi Sànchez van portar el seu cas al Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de les Nacions Unides (Unwgad). L’ONU ha establert diversos mecanismes per controlar la protecció internacional dels drets humans i per identificar estats membres que revelen un patró reiterat de violacions dels drets humans. El Grup de Treball és un d’aquests mecanismes. Es tracta d’un organisme format per cinc experts independents en drets humans amb mandat directe del Consell de Drets Humans per investigar les queixes individuals de detenció arbitrària i adoptar dictàmens jurídics sobre la seva compatibilitat amb les normes legals internacionals pertinents i amb les obligacions de compliment del dret internacional pels estats membres.

Des de la seva creació, el 1991, ha adoptat més de 1.200 dictàmens i ha dut a terme més de cinquanta missions a diferents països. Aquest òrgan supervisa el compliment d’un dels elements centrals de la normativa internacional en matèria de drets humans: el dret a la llibertat de la persona. Aquest dret està protegit per la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 i el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de 1966. L’article 9.1 del Pacte estableix que “Tothom té el dret a la llibertat i a la seguretat personal. Ningú no pot ésser sotmès a detenció o empresonament arbitraris. Ningú no pot ser privat de la seva llibertat excepte per causes fixades per la llei, i d’acord amb el procediment que aquesta estableixi.” Les violacions d’aquest dret són especialment greus, i el Grup de Treball es va crear per proporcionar un remei més ràpid i eficaç contra aquestes violacions del que fins aleshores existia a l’ONU.

Fa un any, el Grup de Treball va fer públic el seu dictamen sobre aquests casos i va condemnar durament Espanya per una violació dels drets humans internacionals, va exigir l’alliberament immediat dels líders polítics empresonats i una compensació adequada. El dictamen constata que les acusacions penals “van ser dissenyades per coaccionar-los per les seves opinions polítiques sobre la independència catalana i evitar que continuessin les seves reivindicacions per mitjans polítics”. En conseqüència, Espanya no només va detenir els sol·licitants de manera arbitrària, sinó que també ha vulnerat els drets a la llibertat d’expressió i reunió en un intent de silenciar les seves reclamacions a favor de l’autodeterminació, que no estan prohibides. El dictamen també afirma que les accions dels líders empresonats durant les manifestacions del 20 al 21 de setembre “no van ser violentes ni van incitar a la violència”. Per tant, “van consistir en l’exercici pacífic dels drets d’opinió, expressió, associació, reunió i participació.”

El dictamen, doncs, s’expressa en termes molt contundents i resulta especialment cridaner perquè es refereix a un cas de violacions de drets humans infreqüent a l’Europa occidental. D’entre els vuitanta-cinc casos decidits el 2019, només un es referia a un país de l’Europa occidental –França– i va concloure sense haver-s’hi apreciat cap vulneració de drets. El dictamen situa Espanya en companyia de països com ara Cuba, Egipte, l’Iran, Veneçuela o la Xina, destinataris habituals de les condemnes del WGAD.

Emperò, en lloc d’actuar d’acord amb aquests resultats i alliberar immediatament els presos polítics, el govern espanyol va començar una campanya de desprestigi del Grup de Treball. Va afirmar que no havia entès correctament el tema i que no era imparcial. Fins i tot va intentar suggerir una influència inapropiada de l’advocat britànic que va liderar el cas, el senyor Ben Emmerson, que havia estat relator especial de l’ONU sobre lluita contra el terrorisme i drets humans. Aquesta reacció té com a objectiu tàctic el que sovint s’anomena “matar el missatger en lloc de gestionar el missatge”, i, per tant, s’evita un pronunciament substantiu sobre els fonaments jurídics i les violacions de drets humans declarades pel dictamen.

Tot i que el Grup de Treball no és formalment un tribunal, la seva reputació i influència com a mecanisme de drets humans creat en el marc institucional de les Nacions Unides està fora de dubte. El seu paper és diferent al d’un tribunal nacional o regional i aplica un estàndard de control jurídic exigent i independent de les autoritats nacionals. La naturalesa contradictòria del procediment és crucial. Després de rebre una comunicació, aquesta s’envia al govern interessat a través dels canals diplomàtics, amb una invitació a comunicar en un termini de noranta dies els seus comentaris i observacions sobre les al·legacions formulades, tant pel que fa als fets com sobre el progrés i el resultat de qualsevol investigació que hagi pogut ser ordenada. Així mateix, com a restricció institucional autoimposada per fomentar la independència i l’objectivitat, quan el cas en qüestió es refereix a un país del qual un dels membres del grup és ciutadà, aquest membre no participarà en les actuacions.

Un dictamen del WGAD de l’ONU és la màxima expressió del control de la detenció arbitrària que pot fer un organisme de drets humans. El Tribunal Europeu de Drets Humans ha reconegut que se l’hauria de considerar com “un altre procediment d’investigació o resolució internacional”. Atès que el termini que s’ha donat a Espanya per actuar ha expirat sense que es dugui a terme cap acció, resulta evident que, en fer cas omís dels òrgans internacionals de drets humans, Espanya actua com un estat al marge de l’imperi de la llei, mostrant menyspreu vers les seves obligacions internacionals en matèria de drets humans. Avui, en ple segle XXI, aquestes obligacions constitueixen un test crucial per a la legitimitat política internacional de qualsevol democràcia consolidada arreu del mon.