Llibertat

Ara que la pandèmia ens ha confinat a tots a casa durant setmanes ens hem adonat de què és realment la llibertat. Els que hem tingut la sort de no viure a països amb guerra i on els tocs de queda queden restringits al seny de cadascú hem pogut descobrir de primera mà què vol dir que et llevin la llibertat, i a més, ho facin d’un dia per l’altre. L’escriptor Quim Monzó sempre ha fet gala de cert comportament asocial en el seu dia a dia, però durant les setmanes de confinament pel coronavirus ha arribat a reivindicar que li deixin decidir a ell quin grau d’asocialitat vol tenir vers la resta de la humanitat. Molts dels que ja estaven bé a casa tot el dia han maldat per poder-ne sortir encara que fos uns mísers minuts per respirar aire fresc. Els que sovintejaven els restaurants en cap de setmana han maldat per unes braves del König, una amanida de tomàquet de la pera de Can Xifra o un peix a la brasa en alguns dels magnífics restaurants de la Costa Brava, on el mar és el millor finestral possible. I el mar. Ara que Rafel Nadal ens obre la mirada cap al Mediterrani amb el seu darrer llibre Mar d’estiu, un esplèndid passeig per les illes i les persones que li donen vida a aquest racó de món. La majoria admetrem que, tancats a casa, els que tenim el mar a mitja hora de camí l’hem trobat a faltar i que en la fase en què ha estat possible hi hem hagut d’anar com si ens faltés oxigen per tornar a agafar aire i tenir la seguretat que tot seguia al seu lloc. Ara cal que interioritzem com a aprenentatge inherent al nostre ésser el que suposa ser lliure. No només per fer bestieses i fer-ho des de l’ego i l’orgull personal, sinó ser conscients de les coses que importen. Què suposa poder abraçar els pares o fer-los petons, poder veure els més grans de la família sense por d’un contagi o senzillament poder-nos veure amb qui desitges i amb qui vols. Seran alguns ensenyaments d’aquesta pandèmia que, de ben segur, alguns gurus mundials aprofitaran per donar lliçons sobre els fets viscuts i impensables quan arrencava l’any i tothom feia els seus desitjos just en acabar el raïm i les campanades. Potser alguns eren desitjos més materials que ara hem après a deixar en segon terme i saber que ara toca tornar a mirar els ulls de les persones i sentir-nos tots plegats més a prop dels cors dels que ens estimen.