En viu. Ara

Avui, si no m’equivoco, torna a obrir el Truffaut de Girona, una de les primeres sales que recuperen allò que n’hem de dir normalitat, tot i que ja sabem que hi haurà mascaretes, gels i distàncies i que, gràcies a Déu, no hi haurà crispetes. Dic “una de les primeres”, perquè l’Àngel Quintana m’informa que també ha obert el cinefòrum de Torroella de Montgrí, amb una foto que és alhora reivindicació dels cinemes de poble i memòria de la seva pròpia trajectòria cinèfila. Però el Truffaut és el primer de la ciutat i, d’aquesta envergadura artística, el primer de Catalunya. És una satisfacció. Inauguren la temporada (la vida!) amb dues pel·lícules que poden tenir un cert significat simbòlic. No sé si el volien oferir al públic, si és que hi ha un missatge xifrat, però, junts, els dos films, componen una simbiosi que explica el que hem viscut. Encadenats, de Hithcock, i La veritat, amb la Deneuve. La veritat és que hem viscut (i encara vivim) lligats a una cadena de prevencions, de pors, d’entotsolament, de defalliments col·lectius, de temor davant el futur immediat. Potser ens volen dir alguna cosa o potser és una simple casualitat. Una cadena que ens ha afectat des de la perspectiva psicològica i de la qual amb prou feines comencem a deslliurar-nos. Una cadena que també ens lligarà a unes perspectives obscures –socials, econòmiques–, almenys durant un temps, amb la cultura com una de les grans afectades.

Per això és un dia feliç, avui. El Truffaut torna a projectar pel·lícules i, d’aquí a poc temps (ha estat la primera sala privada que ho ha anunciat), La Planeta, a Girona, també reprendrà l’activitat teatral. El Grec, pel seu compte, ha promès que hi haurà festival, tot i que adaptat a les circumstàncies, i sembla que la programació de Temporada Alta –afectada, és clar, per tot plegat– s’està acabant de completar. Són notícies de coratge individual i d’esforç col·lectiu, necessàries, imprescindibles. “Qui aime la vie, va au cinéma”, dèiem fa temps. I el teatre i la música en viu. Tot en viu. Ara.