opinió
Amb quina força comptem?
La crisi de la Covid 19, a més de les dures conseqüències econòmiques que haurà provocat, ha revelat també l’autèntica capacitat de les administracions per fer-hi front i la cultura que impregnen tots els seus actes. El govern central ha pogut exercir, amb una indissimulada prepotència i exhibició de força (les rodes de premsa amb personatges uniformats han estat antològiques), el seu poder per anul·lar les competències dels altres poders territorials i recordar on s’ubica el poder real. Lamentablement, aquesta capacitat no l’ha pogut demostrar en la vessant econòmica aportant els recursos necessaris. Efectivament, ni el volum de crèdits ni de transferències són equiparables al d’altres estats de la Unió Europea. Mentrestant, el govern de la Generalitat ha hagut de limitar la seva aportació a l’exigència de mesures sanitàries de provada eficàcia però sobre les quals no tenia competència. En l’àmbit econòmic s’ha palesat una vegada més que la configuració actual del seu finançament la deixa sense marge de maniobra, una situació d’enorme incomoditat per a qualsevol governant que conegui el dèficit fiscal crònic de Catalunya.
La dependència de l’ajut europeu és, per tant, determinant i una vegada més ha aparegut la persistent diferència de punts de vista entre el nord i el sud, que a la pràctica es tradueix en l’opció de vehicular l’ajut en forma de crèdits i reformes (nord) o bé en transferències (sud). Immersos en aquest debat, la Comissió proposa dotar el pressupost europeu de 750.000 M (500.000 en transferències i 250.000 en crèdits). La novetat important és que la seva aplicació anirà vinculada a plans d’inversió i de reformes que han d’inscriure’s en la línia de modernitzar l’economia, crear ocupació, millorar la cohesió i avançar cap una economia verda i digital. Constitueix, però, una autèntica novetat que aquests plans hauran de ser aprovats també pels parlaments dels 27 estats membres. D’acord amb una primera estimació, a l’Estat espanyol li correspondrien 77.000 M en transferències i 63.000 M en crèdits. És òbvia la transcendència per a l’economia catalana de poder participar en aquests fons d’acord amb la seva importància econòmica i el seu potencial, i és obvi també, segons la meva opinió, que en aquest objectiu només la capacitat de la societat civil emprenedora i de les institucions catalanes (públiques, empresarials, ciència i recerca, universitats...) per generar projectes atractius i de futur, junt amb la seva necessària validació per part de les entitats europees, pot contrarestar la política centralista de l’Estat i la seva inclinació a supeditar-hi projectes al marge del seu interès o la seva viabilitat econòmica. La retòrica de la participació de les comunitats autònomes en la gestió del fons inspira, a hores d’ara i després de l’experiència dels estats d’alarma, poca seguretat, més encara quan la pretesa tradició fenícia dels catalans, és a dir, mercantilista i interessada, ha quedat lluny en les negociacions amb l’Estat d’allò obtingut pels que representa que hi anteposen l’“honor, ara també amb vaixells” o el més teològic de “Déu i lleis velles”.