Allò que el vent no s’endú

Llegeixo que davant la resposta mundial en contra del racisme policial als Estats Units la plataforma HBO ha decidit eliminar del seu catàleg el clàssic Allò que el vent s’endugué. Es tracta, segons els responsables, de l’única resposta a les crítiques que qualifiquen el film de racista i avancen que aviat tornarà al catàleg però “amb un avís del context històric”. No falla. O fem curt o ens passem de frenada en temes amb un calat tan profund que no s’haurien de resoldre només amb actituds paternalistes i que tan sols busquen l’aplaudiment fàcil. Vejam, estem parlant d’un film de 1939 que recrea, a partir d’un llibre de Margaret Mitchell i amb més o menys fidelitat, un conflicte amb origen racial com va ser la Guerra de Secessió americana. Ara resulta que, després de tants d’anys, és absolutament necessari que es denunciï el contingut racista encobert d’una ficció dramàtica. I per què? Perquè els espectadors no són prou capaços d’entendre el context amb el qual va ser fet i desvincular-lo de la realitat actual? Se’ls ha d’assenyalar una lectura concreta perquè no són, som, prou madurs per extreure’n una determinada crítica? Fins a quin punt l’estètica, el gest de cara a la galeria, ha de pesar més que el dret del públic a valorar per ell sol què vol veure i com ho vol veure? Aplicarem el mateix barem a tots els films clàssics? Arraconarem els westerns perquè menystenien els natius americans que sempre eren els dolents i havien de morir a mans dels herois blancs? Ens dedicarem a suavitzar, o directament a eliminar, qualsevol moment històric que no s’adigui amb els valors que ens defineixen avui en dia? Tenim un passat, som fruit de la història col·lectiva i carreguem el llegat de no pocs atemptats contra determinats col·lectius. I precisament per aprendre que aquest llegat s’ha de poder denunciar necessitem conèixer la història, en especial la menys humana, perquè sinó correm el perill d’oblidar-la.