De reüll
Tancar el cercle
El més dur d’aquesta pandèmia ha estat, sense cap mena de dubte, la pèrdua d’éssers estimats. De manera inesperada, en la distància, sense pràcticament un comiat. Morir en solitud, què hi ha de més cru i dolorós? Malgrat que els sanitaris ho han fet tot i més perquè la mort no fos tan gèlida d’emocions i sentiments, un adeu per telèfon o per tauleta, sense l’escalf d’un petó i d’una abraçada, no fa justícia a tota una vida. I la família, a l’altra banda, amb la impotència de no poder fer res, de no poder ser allà, donant la mà fins al darrer moment. I les amistats, sense la possibilitat de donar suport, d’estar al costat, de compartir la pèrdua. Brutal tot plegat.
Ara que la desescalada fa baixada, és imprescindible tancar aquest cercle del dol. Indiscutiblement, aquelles famílies que han patit directament l’assot de la mort, que són les que més necessiten aquesta catarsi emocional. I poder-ho compartir amb l’entorn més proper, amb una cerimònia, una trobada, un àpat, una sortida o fins i tot una festa. Mil maneres per fer el comiat obligatòriament ajornat. Els psicòlegs recomanen fer-ho, perquè el xoc en aquests casos ha estat molt gran. Però, com a col·lectiu, com a comunitat, també hem de tancar el cercle. Perquè tots hem sentit la pèrdua. Potser de diferent manera, però ha estat un sentiment generalitzat, en un moment excepcional que, com a mínim durant uns mesos, ens ha canviat la vida.