Un cop de puny

A Manuel Cuyàs, com tots vostès, jo el veia cada dia, o pràcticament cada dia, a la plana del costat d’aquesta. Si tanco els ulls, avui encara hi veig la seva foto, saludant els seus lectors amb aquell seu somriure sorneguer mentre es treu el barret. Érem, fins fa quatre dies, companys de feina i de secció. Diria que compartíem lectors. Aquests dies d’absència seva, d’una absència que ell i tots plegats comptàvem que seria passatgera, molts lectors, moltíssims, s’han interessat per ell, enviant correus al diari, trucant a la centraleta o publicant missatges d’ànim a la secció El lector escriu que vostès segur que hauran vist. Per això, si dic que el buit que sentim és immens, sé que parlo en nom de tots, de tots els treballadors, companys i lectors d’aquesta casa, d’aquesta casa que era casa seva. En Cuyàs, que a banda de periodista era moltíssimes altres coses més, feia fàcil allò que és molt difícil, i que és entrar cada dia a casa nostra discretament, com qui no vol la cosa, per explicar-nos què feia. A les seves cròniques qualsevol vivència es convertia en un relat periodístic que farcia com si res de dosis de saviesa que jo sempre em preguntava d’on les treia. La seva pèrdua és com un cop de puny. Per als lectors d’aquesta casa, per als seus companys, per als qui el sentien a les tertúlies on anava i per als milers de seguidors no només dels seus llibres sinó també de les presentacions d’altres llibres que ell feia. Perquè en Cuyàs era dels que no paren quiets. Del seu pas per la casa m’atreviria a dir que tothom en té un record. Perquè, per més càrrecs que hi va tenir, i en va tenir uns quants, mai això va ser cap impediment per fer-se amb la major part de la redacció, i anar-hi a dinar o a fer tertúlia. Se n’expliquen un munt, d’anècdotes d’ell. Per això sé que era, que és, una persona estimada. I com que ho sé, i sé que molts dels seus lectors no ho podran expressar públicament perquè no tenen un espai privilegiat com aquest, sé també que parlo en nom seu si deixo constància del profund agraïment que sentim per la seva feina i pel seu mestratge.