La clausura

Permeteu-me que clogui l’Any Pàmies aquí i amb vosaltres. Sembla que una clausura no sigui gaire important amb les xifres de la Covid-19, persones mortes, grups de risc, empobriment, etc., però sempre cal trobar parèntesis per parlar de la cultura, fins i tot de la cultura que ja no podrem viure. Em refereixo a l’acte de clausura que ja no farem mai, i que teníem previst al mes de març, quan el món es va aturar. En l’acte, Marina Rossell hauria cantat les seves cançons de resistència al Palau de la Generalitat. Gràcies, Marina, per la teva generositat, les grans persones es coneixen per gestos com aquests. Tampoc escoltarem la lectura que hauria fet de textos seleccionats la gran actriu Míriam Iscla, i ara us explicaré un secret. Des de l’homenatge i la màxima dignitat possible, l’Iscla volia mirar de llegir els textos amb accent balaguerí. Per a aquesta temptativa vam comptar amb la complicitat de Judit Ibós, regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barbens, que ens va enviar arxius de veu per cada text. Estic segura que ho hauria aconseguit i ja no ho viurem mai.

Hem commemorat l’Any Teresa Pàmies perquè no volíem ni podíem oblidar un dels pocs testimonis que tenim d’escriptora autodidacta, dona, nascuda el 1919, pagesa, pobra però no miserable –un “no miserable” amb el doble sentit de pobresa extrema i també de categoria moral–, capaç d’explicar-nos el món que li va tocar viure amb la seva pròpia veu. L’autora d’obres com Testament a Praga, escrit amb el seu pare, Tomàs Pàmies; Va ploure tot el dia o Quan érem refugiats. Gràcies, comunisme, gràcies, anarcosindicalisme, perquè només la política viscuda amb aquest frenesí vital podia aconseguir que una dona de classe baixa i de comarques es veiés a si mateixa amb prou dignitat i capacitat per atrevir-se a escriure.

Tampoc detallarem què hem fet, seria ben superflu, tan sols assenyalarem que s’han portat a terme més de 220 activitats entre clubs de lectura, conferències, taules rodones, espectacles, homenatges, jornades, rutes literàries, presentacions i seus d’exposicions i un simpòsium. I que cada mes s’ha publicat un butlletí digital. L’Any Pàmies ha estat significatiu especialment per les noves edicions dels seus llibres: nou obres recuperades i disponibles avui per a tothom, veritable pont que acosta el seu passat al nostre present: Si vas a París, papà... (Tigre de Paper), Quan érem refugiats (Sembra), Testament a Praga (La Butxaca), Memòria de morts (Empúries), Gent del meu exili (Empúries), Praga, Vacances aragoneses i Matins a l’Aran (Tushita), L’aventura mexicana del noi Pau Rispa (La Galera). També el simpòsium organitzat per Montserrat Bacardí i Francesc Foguet; com les Coses de la vida: a ritme de bolero gràcies a Josep Cuní, Sergi Pàmies i Sergio Pàmies; com l’adaptació teatral de Testament zasasa Praga protagonitzada per Emma Vilarasau i Jordi Bosch… i els set espectacles que han fet possibles Anna Güell, Tilda Espluga, Big Mama Montse, Berta Rubio, Celeste Alías, Montserrat Tolosa i Fina Rius. M’he de deixar tants noms... però hi són tots al web de l’any commemoratiu.

SOc molt conscient que he tingut la millor commemoració perquè soc l’única persona que ha commemorat algú al costat d’algú que al seu torn serà commemorat el 2060. I això podria no significar res, hi ha persones que seran commemorades i val més no tenir-hi tractes, però no ha estat el meu cas. Gràcies, Sergi Pàmies. I a tota la tribu, és clar, tan plena de talent i de vivències. No soc ningú per donar les gràcies, perquè no em correspon a mi, però sí que vull demanar perdó per totes les coses que no hem pensat, no hi hem caigut, no hem sabut fer millor. Per sort, només hem tingut un any per intentar-ho.