Si penséssim...

Ara ja potser és tard. Les presses per reprendre l’activitat ja no ens deixaran temps per pensar. El confinament, si no hagués estat pels disgustos d’unes famílies i per l’angoixa d’altres pel risc de contagi, hauria estat un retirament idoni per crear la distància necessària envers les preocupacions quotidianes. Però les institucions i els mitjans no ho han posat fàcil; les primeres, amb l’excusa d’informar la ciutadania, han llençat campanyes de burda propaganda, han fet ballar la gent al so de les seves improvisacions i han donat espectacles periòdics de batalles estèrils sobre qüestions que desviaven l’atenció dels temes importants i incòmodes per als seus ocupants. Els mitjans, amb poques excepcions, s’han dedicat a fer fàcil la clausura obligada i han respirat tranquils quan a Amèrica s’iniciava la revolta contra un racisme policíac que ni és d’ara ni és d’allà només; amb això i els malaurats adeus de famosos ja tenien el personal distret una temporada amb problemes aliens, mentre tapaven amb xifres impersonals i ambigües els drames de milers de morts anònims.

A més, ara, amb les urgències familiars per cobrir les necessitats bàsiques i la incertesa per la feina dels mesos que vindran, la gent ja estarà massa ocupada –i preocupada– per posar-se a pensar. Pendent d’ingressar alguna cosa –i de pagar la renda– i distreta amb el futbol diari, és terreny adobat per a feixismes, populismes o monarquies amb mascareta democràtica. Si no hi ha involució, que no canviï res –pensen des del poder, tot sabent què s’hi juguen–. No fos cas que la gent pensés i, per tant, dubtés de tot i de tothom, veiés les coses que li passen davant dels ulls, n’entengués els motius i, finalment, se n’atipés i passés a l’acció. Els propers mesos potser sabrem si la gent d’aquest país té un límit. O no.