Simbolisme improductiu

El simbolisme fou un moviment artístic i cultural que va néixer a França i a Bèlgica com a resposta al realisme. Aquest moviment es recolzava bàsicament en la imaginació i en els somnis i els que tenim tendència a escorar-nos més en el realisme de vegades observem que el simbolisme, per més artístic que sigui, s’esdevé improductiu. En la política i en l’economia l’estat oníric és bo només en la justa mesura, perquè si et passes de dosi ens pot passar que fem un ridícul descomunal. Dilluns passat es va fer viral un tall de la intervenció de la diputada Marta Rosique, d’ERC, preguntant al govern espanyol: “Què farà el govern espanyol per posar fi a la violència policial als Estats Units?” Aquest és el nivell d’uns quants polítics que tenim al Congrés que s’han instal·lat en el món dels somnis, molt lluny del realisme, malmenant l’encàrrec que tenen de defensar-nos per un suposat lluïment personal improductiu.

Justament en aquests moments hauríem d’estar molt més atents per no perdre la perspectiva de la realitat que no pas per endinsar-nos en un món oníric on, dit de pas, sembla que alguns polítics s’han col·locat confortablement. És molt més fàcil prometre somnis que gestionar la realitat, però a més de ser improductiu és una estratègia perversa pels resultats negatius. Cal aclarir que no és el mateix pensar en gran que somniar. De fet, si volem ser grans hem de pensar en gran, ser ambiciosos, tenir grans objectius, grans projectes, i grans estratègies que ens vagin conduint cap a la plenitud desitjada. Però sempre assumint cada moment el que som, com som, i quina força tenim. Si d’entrada dipositem tot el nostre futur només a les mans dels somnis, el nostre futur serà sempre un somni.

Quan algunes vegades sento frases com ara “som la millor afició del món” o el “millor país del món”, o frases semblants, necessàriament sento un calfred perquè segur que trobaríem països als quals ens agradaria assemblar-nos, i que milloraríem moltes coses de la “millor afició del món”. El mateix em passa quan parlem de la política i de l’economia, hi veig grandíssims aspectes manifestament millorables (per dir-ho sense que ningú s’enfadi) i estem molt lluny del que jo entenc per ser “els millors”, fins i tot per estar on hauríem d’estar. Per exemple, i ho he dit però caldria insistir-hi, m’agradaria que molts més empresaris catalans tinguessin l’ambició de créixer, que veiessin que des de Catalunya el seu món també és el món, que innovar i l’excel·lència, com deia Sòcrates, “han de ser un hàbit”.

Políticament trobo que, als de casa, els manca força o capacitat o autoritat moral per parlar-nos clar i no deixar-se arrossegar per l’onírica pendent i nefasta del “políticament correcte”. Posaré uns exemples: en la crisi econòmica de 1973, hi va haver un corrent molt fort contrari als beneficis empresarials. En aquells moments una empresa que fes beneficis era ràatacada com a explotadora. Com que ja en aquells moments tenia el privilegi d’aquest espai, vaig fer un article defensant els beneficis empresarials apel·lant a un fet objectiu: “cap empresa que fa beneficis tanca i totes les que no en fan acaben tancant i provoquen atur i més crisi”. Aquesta manera de pensar contrària als beneficis tan massiva socialment també era defensada pels sindicats. Ara s’ha tornat a instal·lar en la societat, i fins i tot al BCE, que no és bo que les empreses reparteixin dividends. Cal dir que els dividends són part dels beneficis que genera l’empresa, i que és la retribució que té el capital. Entendria que en segons quins casos es limités, i per temps limitat, la part dels beneficis que es dediquen a dividends, però no en la prohibició total. Hi ha dos exemples que aquesta mesura perjudica sensiblement: els que estalvien en plans d’inversió i de pensions i algunes fundacions. El cas més clar és la Fundació La Caixa, que, privant-los dels dividends de les seves inversions, podrien veure compromesa la seva gran tasca assistencial, social i cultural. Mai és bo viure en un perpetu simbolisme improductiu i menys ara que s’ha de gestionar una gran crisi. I, quan parlem dels pressupostos, de drets i d’obligacions i de futur, com més realistes i desperts siguem, millor.