Felipe González

Felipe González és el per­so­natge més repre­sen­ta­tiu d’aquells que van estar a pri­mera línia del nome­nat espai cons­ti­tu­ci­o­nal del 78. El govern espa­nyol i el PSOE s’han tret un pes del damunt estal­vi­ant-se inves­ti­gar, en una comissió par­la­mentària, les pre­sump­tes irre­gu­la­ri­tats que obri­rien el ven­ti­la­dor d’una època que deixa ombres. La des­clas­si­fi­cació dels papers de la CIA han situat Felipe González com a conei­xe­dor de la trama dels GAL. Després de trenta-cinc anys, algú dub­tava que González ho sabia? De què ser­vi­ria ara aixe­car les cati­fes del pas­sat, amb la mar de fons que hi ha? Només veig que ser­vi­ria perquè hi hagués més soroll de l’habi­tual i tan­ma­teix per recor­dar uns fets molt lamen­ta­bles de ter­ro­risme d’estat en què difícil­ment aca­baríem sabent qui va ser la X. La clau per saber qui va donar l’ordre d’exe­cució per matar els mem­bres d’ETA. Pro­ba­ble­ment una inves­ti­gació al Congrés dels Dipu­tats no podria anar més enllà de cons­ta­tar que el lla­vors pre­si­dent del govern, Felipe González, estava assa­ben­tat d’alguna de les acci­ons dels GAL. Però mai, quina va ser la seva impli­cació. Els GAL mai van acon­se­guir eli­mi­nar el ter­ro­risme d’ETA. Només van apun­tar més morts a més morts. Els suc­ces­sors de González, com ara Rodríguez Zapa­tero, hi van pas­sar de pun­te­tes. En veu baixa l’expre­si­dent soci­a­lista havia dit que l’Alfredo Pérez Rubal­caba (EPD) ho sabia tot. Asse­gu­rava que ell mai havia tin­gut ni idea del pro­blema. Pedro Sánchez defensa la gestió política i econòmica dels anys del seu com­pany de par­tit. Mai ha par­lat del seu amic González. És sabut que ambdós no com­par­tei­xen els matei­xos cri­te­ris ni per al PSOE ni per al govern. Felipe González és un polític que va ser­vir per a les seves èpoques de majo­ria abso­luta. Va arri­bar a tenir més de dos-cents dipu­tats. Era adu­lat pels seus i admi­rat per l’opo­sició, per Jordi Pujol, per San­ti­ago Car­ri­llo i d’altres. Sovint un símbol vol­tat de per­so­nes que l’aplau­dien sem­pre. Mai va conèixer el fracàs de veri­tat, fet que li ha dei­xat un ego per­ma­nent. Les seves recep­tes, sobre­tot les auto­no­mis­tes, ara no encai­xen ni en un cos­tat ni en l’altre.