Felipe González

Felipe González és el personatge més representatiu d’aquells que van estar a primera línia del nomenat espai constitucional del 78. El govern espanyol i el PSOE s’han tret un pes del damunt estalviant-se investigar, en una comissió parlamentària, les presumptes irregularitats que obririen el ventilador d’una època que deixa ombres. La desclassificació dels papers de la CIA han situat Felipe González com a coneixedor de la trama dels GAL. Després de trenta-cinc anys, algú dubtava que González ho sabia? De què serviria ara aixecar les catifes del passat, amb la mar de fons que hi ha? Només veig que serviria perquè hi hagués més soroll de l’habitual i tanmateix per recordar uns fets molt lamentables de terrorisme d’estat en què difícilment acabaríem sabent qui va ser la X. La clau per saber qui va donar l’ordre d’execució per matar els membres d’ETA. Probablement una investigació al Congrés dels Diputats no podria anar més enllà de constatar que el llavors president del govern, Felipe González, estava assabentat d’alguna de les accions dels GAL. Però mai, quina va ser la seva implicació. Els GAL mai van aconseguir eliminar el terrorisme d’ETA. Només van apuntar més morts a més morts. Els successors de González, com ara Rodríguez Zapatero, hi van passar de puntetes. En veu baixa l’expresident socialista havia dit que l’Alfredo Pérez Rubalcaba (EPD) ho sabia tot. Assegurava que ell mai havia tingut ni idea del problema. Pedro Sánchez defensa la gestió política i econòmica dels anys del seu company de partit. Mai ha parlat del seu amic González. És sabut que ambdós no comparteixen els mateixos criteris ni per al PSOE ni per al govern. Felipe González és un polític que va servir per a les seves èpoques de majoria absoluta. Va arribar a tenir més de dos-cents diputats. Era adulat pels seus i admirat per l’oposició, per Jordi Pujol, per Santiago Carrillo i d’altres. Sovint un símbol voltat de persones que l’aplaudien sempre. Mai va conèixer el fracàs de veritat, fet que li ha deixat un ego permanent. Les seves receptes, sobretot les autonomistes, ara no encaixen ni en un costat ni en l’altre.