La treva

Enmig de la fatiga i el desànim per una pandèmia que es resisteix a girar cua, de vegades trobes confort en petits grans plaers. Com ara el de llevar-se ben d’hora, ben d’hora i sortir a fora a veure despuntar el dia. La llum neta sobre els camps acabats de segar, sobre la mar estàtica, la ciutat encara adormida. Deixar que les pors de la nit s’esvaeixin, que l’esperit s’assereni amb l’espectacle de la quietud. Tornar cap a casa amb aquella pau misteriosa i entregar-se al primer cafè.

Es tracta de recuperar forces, de carregar piles per al que ha de venir. Per no defallir. Hi ha ganes, moltes ganes de girar full del coronavirus, però ja estem avisats que això d’ara és només una treva, que els rebrots tornaran a la tardor o potser abans.

I mentrestant? Toca planificar, preveure, organitzar les defenses davant de nous embats. Des de les modestes vacances familiars fins a tota la gran maquinària que és l’activitat pública i laboral. Preparar tots els plans, A, B, C i D per si, d’un dia per l’altre, hem de córrer tots cap al refugi i tornar-nos a confinar.

Vull creure que, si el fenomen es repeteix, no serà igual. Que alguna cosa haurem après, que estarem més preparats, que sabrem com reaccionar. És clar que també havíem d’extreure lliçons de l’última gran crisi que vam passar: diversificar l’economia i apostar per un model més sostenible, per exemple. I, sobretot, viure d’una altra manera. O potser no era això?