A la tres
Les urnes
Hi ha una frase de l’entrevista que ahir publicàvem amb l’exconseller Lluís Puig que a mi em sembla que és la clau de tot plegat. “Al final, les urnes posen cadascú al seu lloc”, deia el conseller a l’exili en ser interrogat sobre les relacions entre JxCat i el PDeCAT. La reflexió és tan lògica com evident. Ha passat sempre, això que les urnes posen les coses a lloc. Però l’endemà tothom se’n sol oblidar i aquelles mostres de confiança que són els vots hi ha qui les administra com si en tingués la propietat. Per això és bo passar per les urnes –tot i que no sé si tan sovint com ho fem a Catalunya–. La qüestió és que l’espai aquest que no sabíem mai com dir-ne i que a hores d’ara representava el president Carles Puigdemont, es va aclarint. A Pascal i els seus, si és que ho va fer mai, ja no els representa Puigdemont (ni el que ell pensa) i ara voldrien ser el PNB català. I ara, vist com s’ha precipitat tot, caldrà veure si el PDeCAT s’hi sent, representat pel JxCat de Puigdemont. El que sí que ha quedat clar amb tots aquests moviments, em sembla, és el que vol representar Puigdemont: un espai transversal que pugui aixoplugar gent de la Crida, del PDeCAT, i l’independentisme tossut –nouvingut o dels de sempre– que ja no creu en el peix al cove. Uns no han volgut i d’altres no hi creuen. Probablement, ja ho vaig escriure l’altre dia, no hi havia cap altre final. Els qui no se sentien còmodes amb la seva incòmoda diagnosi sobre el camí cap la independència, poc recorregut tenien al seu costat. Ell ho ha intentat en més d’una ocasió: fugir de les estructures clàssiques de partit, dels peatges i quotes, i construir un moviment que fes de paraigua de l’independentisme. No se n’ha sortit del tot. Serà ara? Com diu Puig, “les urnes posen cadascú al seu lloc”. Veurem –quina flaire d’eleccions, no?– qui hi ha i quines mostres de confiança en forma de vots té cadascú. L’únic que sé és que no hi ha res escrit i que tots aquells que ara pontifiquen a les tertúlies ho saben tan poc com jo, que vol dir gens. O no se’n recorden, d’aquells que l’endemà de trencar-se CiU repartien per meitats els diputats de la coalició entre CDC i UDC? La gent –que som vostè i jo– tenim la mania –ai las– de votar seguint el nostre propi criteri. I l’endemà els tertulians analitzen per què no ha passat el que vaticinaven.