De justícia

Pot fer la sen­sació, ara que els pre­sos polítics tin­dran el ter­cer grau i només hau­ran d’anar a dor­mir a la presó, que hem entrat en una certa nor­ma­li­tat. “Veus, aviat ja seran fora”, sen­tia ahir en una tertúlia –ai, les tertúlies!–. Algú es pensa de veri­tat que això del ter­cer grau és una tor­nada a la nor­ma­li­tat? Els pre­sos polítics tenen damunt del seu cap una con­demna alta, altíssima, injusta, que ja no se la trau­ran mai de sobre perquè mai podran tenir una pri­mera sentència que els absol­gui, que és el que hau­rien d’haver tin­gut. Me n’ale­gro molt, que sur­tin aviat. I segur que vostè també. Però el ter­cer grau no és sinònim que els hagin abso­lut, que la con­demna els hagi des­a­pa­re­gut i que puguin fer vida nor­mal. Con­ti­nu­a­ran con­dem­nats i sense molts pri­vi­le­gis, entre ells, pre­sos polítics com són, el de no poder-se dedi­car a la política activa. No podran fer vida nor­mal –tot i que en el ter­reny per­so­nal és inne­ga­ble la millora de con­di­ci­ons–, hi con­ti­nuarà havent polítics a l’exili, que és una con­demna tant o més dura, i el Suprem –ai, el Suprem!– con­ti­nuarà mar­cant els calen­da­ris. Ho fa no només a l’hora de per­se­guir el pre­si­dent Torra i inha­bi­li­tar-lo, i que de retruc hi hagi noves elec­ci­ons a Cata­lu­nya; sinó que tindrà també la dar­rera paraula en l’apli­cació del ter­cer grau als pre­sos. No tinc –i em sem­bla que vostè tam­poc– gai­res dub­tes que la fis­ca­lia pre­sen­tarà recurs con­tra l’apli­cació del ter­cer grau als pre­sos (ho ha fet per norma cada cop que se’ls con­ce­dia una sor­tida). I saben qui l’haurà de resol­dre? Doncs sí, el Suprem. Veu­rem què fa. Fins i tot es podria donar el cas que a l’alt tri­bu­nal li con­vingués o el per­metés, aquest ter­cer grau, de manera que en aquesta “nova nor­ma­li­tat” en què ens tro­bem (Pedro Sánchez apos­tava dijous a la nit en una entre­vista perquè Cata­lu­nya “obri una fase d’esta­bi­li­tat i concòrdia després de les elec­ci­ons”) algú fins i tot podria estar-li agraït per la seva gran bon­dat i gene­ro­si­tat. I que incons­ci­ent­ment hi hagi qui tin­gui la temp­tació de donar-los les gràcies, al Suprem, per per­me­tre-ho. Som espe­ci­a­lis­tes, nosal­tres, a voler-nos fer fotos amb aquells que ens ofe­guen. Ho sabrem aviat. Men­tres­tant, que sur­tin, que això sí que és de justícia.