La ‘Pepita’ de Sant Feliu

Al poble se la coneix com la Pepita. És una escultura de Joan Rebull (1899-1981), considerat com un dels més importants escultors del segle XX. Un dels temes predilectes de Rebull era el nu de dona en postura reclinada amb el cos estès, el cap tens mirant el cel, i les mans sostenint una cama. És autor de diverses obres similars escampades per Catalunya. La de Sant Feliu està col·locada al passeig Ferran Agulló, espai que l’any passat va ser objecte d’una àmplia remodelació. Llàstima que el Glòria es va endur un petit mirador a l’escullera i les restes encara es poden veure rompudes sobre les ones. En ocasió de les obres es va canviar la ubicació de la Pepita situant-la més enllà, força amagada, enmig d’un estany artificial, amb nenúfars de metall, on flueix un ruixim d’aigua de tant en tant.

La població de Sant Feliu de Guíxols ha assumit amb calma tot el terrabastall que suposa la pandèmia. Conscients que l’estiu se’ls escapava han fet el convenient perquè a poc a poc es tornés a la normalitat en allò que fos possible. No han corregut a obrir establiments, sinó que han ponderat bé els pros i contres de qualsevol decisió en aquest sentit. És una població antiga que ja ha passat per múltiples catàstrofes i circumstàncies, des de ser un lloc perdut en el mapa sota la dominació del monestir a la rifa que després va suposar el suro, els costums patriarcals de la seva gent i el retrobament amb el mar, el turisme, les embarcacions i el foment de les cales. Els historiadors ens recorden que un temps es va considerar un carrer de Girona perquè aquest fet els reportava avantatges per a l’exportació.

L’evolució d’aquest poble és pausada, com ha estat sempre i encara és ara. Hi conviuen edificacions que evoquen els vells oficis perduts, cases senyorials d’estiueig i molts petits habitatges destinats a la població obrera sobrevinguda, que va trobar-hi un mitjà de vida. Es diria que la seva estructura urbana és única a la Costa Brava. Sense el brogit de Platja d’Aro, però conservant platges com la de Sant Pol, d’una bellesa i tranquil·litat extraordinàries, i guardant al mateix temps un estil de ciutat arrelat a la pell.

Gaziel va resseguir en el seu llibre Sant Feliu de la Costa Brava l’evolució històrica de la vila, amb un sentit d’astut i profund observador. Com a resum ens deixà una reflexió que evoca aquesta forma de viure:

“La vida es justifica per ella mateixa. No és bona ni dolenta: és el que nosaltres mateixos la fem. El de la vida és un art com un altre i per saber-la fruir cal tenir el do de transfigurar la realitat, amb llum i colors d’il·lusió i de somni. I sent un art tan difícil, cadascú se l’ha d’aprendre sol.”

Els ganxons han seguit el seu mestre. I el repòs de la Pepita n’és tot un símbol.