Camaleons

No deixa de sorprendre’m la capacitat adaptativa d’alguns influencers, que diríem avui, del món econòmic, tant dels acadèmics com dels opinadors professionals pròxims a la realitat econòmica empresarial. Es mouen sense empegueir-se de mantenir que la propietat no importa (el capitalisme no te pàtria) per valorar-ne la importància protegint-ne les adquisicions foranes. Que és el control i no la localització allò que esdevé decisiu, i ara es trenquen les vestidures quan les empreses deslocalitzades ens deixen sense ocupació.

Ells, que deien que la millor política industrial era no tenir-ne, ara comproven que el crèdit no flueix si és petita empresa, que les externalitats negatives no es poden deixar en mans dels qui les generen, que la descentralització fa més per l’eficiència productiva que la centralització per l’assignativa. Evoquen la competitivitat i després no diuen res contra els ajuts d’estat per a salvar allò que els estats consideren més propi. Estan per la globalització, però accepten el tancament de fronteres perquè volen preservar els interessos nacionals a fi de controlar la cadena logística de subministraments d’allò que en diran bàsic (com va fer França en un determinat moment de la historia, “bàsic” ho era també el iogurt!). Diuen que la intervenció pública ha de ser mínima i de bon començament demanen un ERTO forever. Proclamen la necessitat de marcs reguladors estables per a la prosperitat dels negocis i no deixen de reclamar els canvis a conveniència. No donen suport a les millores de finançament del país, amb la solidaritat territorial com a bandera, i després s’escandalitzen del poc múscul financer que tenen els nostres poders públics. Lloen les polítiques industrials i de reconversió basques i no els veiem a l’hora de defensar el concert per al propi país, que diuen estimar tant. Reivindiquen una sanitat a l’altura del nivell de desenvolupament del país i després accepten una assignació de recursos que ni arriba al pes poblacional.

Com deia Keynes, si canvien les circumstàncies, està bé canviar d’opinió. Fa temps que l’economia catalana perd posicions en la creació de renda i riquesa. També Balears, tot i que a les illes la societat continua esmorteïda. Amb la confluència de determinats sectors empresarials, sembla acceptada una divisió del treball en clau espanyola–madrilenya, per la qual aquests territoris tenen assignada la funció de produir divises per a la balança espanyola de pagaments i deixar de concentrar poder econòmic des de la capacitat de mostrar competitivitat internacional. Es tracta, per la via empresarial més senzilla, d’activar recursos naturals, no importa amb quins riscos de sostenibilitat, i humans, de no importa quina qualificació. Competir en sol i platja amb el patrimoni natural com a esquer, a preu d’acceptar que com més barat millor. La resta ve en seqüència coneguda: mobilitzar un sector de serveis i auxiliars, d’aprovisionament de logística senzilla (en bici i furgoneta repartim; amb immigrants il·legals recollim fruita), construcció de resorts que aguantin la temporada (qui dia passa any empeny) i sense incentius ni suport per mantenir l’estructura industrial heretada (més aviat al contrari: aquells sectors nous treballen amb fixos discontinus i subsidi d’atur implícit, i una economia submergida molt estesa), a més d’estar deixats de la mà de Déu davant les crisis industrials.

Llegeixo avui els articles sobre la reactivació econòmica i veig més el reintent de recuperar el model actual per part de l’statu quo que no transformar-lo amb una renovació profunda, que revisi i remogui els condicionaments que ell mateix imposa. Àdhuc els habitatges turístics demanen subvencions per les seves cancel·lacions; la sanitat privada pel 75% de la facturació perduda, els constructors pels temps que hagueren d’aturar l’activitat. Qui deixà el pare a la residència pública, indemnitzacions per manca d’una suposada manca d’atenció. És clar que tots ells defensen, des de la seva perspectiva, retornar, no transitar envers esferes coherents de responsabilitat individual o per a reajustar-se a les noves necessitats ambientals i digitals. No seria hora de consensuar la manera de posar fi a aquest estat de coses, ara que hem fet l’aprenentatge en carn pròpia, dels errors del passat aprofitant la reconversió dels nostres camaleons de sang freda i llengua llarga, per assumir-ne les responsabilitats?