Jo baixo

Atu­rin el món, que vull bai­xar. És una de les fra­ses més popu­lars de Mafalda, el per­so­natge inven­tat per Quino fa més de cin­quanta anys. Ho con­fesso: jo també vull bai­xar d’aquest pla­neta, perquè fa massa temps que no està a l’abast de les meves neu­ro­nes enten­dre’l. Dia que passa, dia que menys el com­prenc. Em supera aquest estat per­ma­nent de cris­pació que ho tenyeix abso­lu­ta­ment tot. També aquesta divisió per­ma­nent de les coses entre el blanc i el negre. Vivim en un món on costa tro­bar els gri­sos, i ja no par­lem dels colors més càlids. Se m’escapa de les mans una soci­e­tat que sem­bla més pròpia d’una novel·la de ciència-ficció de Ray Brad­bury, amb un exrei cor­rupte que es pagava la festa i man­te­nia un harem amb els diners de tot­hom (el súmmum ha estat una clara ope­ració d’Estat per fer-nos creure que el tal Felip ni pas­sava per allà) o espies que sur­ten de sota les pedres, però de l’estil matus­ser del Supera­gent 86.

Vull bai­xar d’un món que es mira amb resig­nació l’informe de Save the Chil­dren que alerta que un terç de la cana­lla serà pobra en breu si no s’hi actua, o que durant el con­fi­na­ment ha per­dut la pista de cen­te­nars d’estu­di­ants de famílies exclo­ses del sis­tema però fa veure que aquí no passa res. Un món on, davant la pit­jor crisi que recor­dem la majo­ria dels que estem vius, es fa ser­vir la gestió de la pandèmia per des­gas­tar el rival polític, on hem inte­ri­o­rit­zat l’assas­si­nat d’una dona per­pe­trat per la seva pare­lla o el menys­preu al que és dife­rent. Mal­grat tot, però, em nego a dei­xar-me vèncer pel desànim. Hi ha un bri d’espe­rança, sor­to­sa­ment, que reposa en les xar­xes de soli­da­ri­tat que des­en­ca­de­nen les cri­sis, en els que abo­quen més esforços a escol­tar qui pensa dife­rent en lloc de qui et dona la raó i en la innocència (encara no mal­mesa) dels infants. Jo baixo, però per si de cas m’espero un parell d’esta­ci­ons més.