El post-Covid

La reflexió ara com­par­tida a la nos­tra soci­e­tat és què fer i com actuar en l’àmbit econòmic, un cop resolt par­ci­al­ment el pro­blema sani­tari. Hi ha una urgència que és pal·liar els efec­tes d’aquells que han per­dut l’ocu­pació i d’aque­lles empre­ses que per haver per­dut sob­ta­da­ment les ven­des tenen pro­ble­mes de liqui­di­tat i de con­tinuïtat. Tant el nos­tre tei­xit social com empre­sa­rial és feble i, per tant, el pro­blema neces­sita una solució ràpida, la injecció d’una liqui­di­tat que per­meti d’aten­dre les neces­si­tats de les famílies i dels nego­cis. El para­digma d’aquesta acció és la urgència.

Les empre­ses es poden veure greu­ment afec­ta­des si els ajuts no arri­ben amb rapi­desa. Per a les per­so­nes, el pro­blema és el mateix. Això és repa­ració, no millora ni solució a mitjà o llarg ter­mini. Aquesta acció és res­pon­sa­bi­li­tat del govern, que ha de mobi­lit­zar els recur­sos neces­sa­ris per fer-ho pos­si­ble i ha de ser trans­ver­sal, és a dir, que afecti a tots en funció de les seves neces­si­tats, sense cap altra con­si­de­ració. Els ins­tru­ments dels ERTO, els expe­di­ents de regu­lació tem­po­ral d’ocu­pació, que per­me­ten que l’Estat pagui el salari dels tre­ba­lla­dors en un per­cen­tatge del 70%, quan la manca d’acti­vi­tat impe­deix fer-ho a l’empresa, són una bona solució.De la mateixa manera i amb la mateixa rapi­desa s’ha de poder pagar als tre­ba­lla­dors autònoms, ells són els seus pro­pis empre­sa­ris, quan la seva acti­vi­tat s’ha vist  inter­rom­puda per la pandèmia. Cinc mili­ons a Espa­nya. Les empre­ses neces­si­ten cash flow, és a dir, la diferència entre les ven­des i el cost d’aques­tes perquè és això el que manté l’empresa i li per­met de pagar les seves des­pe­ses fixes i sub­sis­tir. Els préstecs a les empre­ses que l’Estat ha mobi­lit­zat, que garan­tei­xen als pres­ta­ta­ris, els bancs, el 80% dels préstecs, han faci­li­tat que es tin­guin els recur­sos que es pre­ci­sen imme­di­a­ta­ment.

La con­clusió és que els ins­tru­ments que l’Estat ha posat en marxa han fun­ci­o­nat rao­na­ble­ment mal­grat les falla­des admi­nis­tra­ti­ves que un pro­grama d’aquesta ampli­tud com­porta, mili­ons de tre­ba­lla­dors i cen­te­nars de milers d’empre­ses. Alguns que havien de rebre els ajuts defi­nits no els rebien... Però la repa­ració, tot i impor­tant, no és prou. Es neces­si­ten plans publi­co­pri­vats per modi­fi­car la nos­tra estruc­tura econòmica, per aban­do­nar acti­vi­tats obso­le­tes i ento­mar-ne de noves d’alt valor afe­git que res­pon­guin a les deman­des del mer­cat. Europa ho ha de menes­ter per com­pe­tir en els mer­cats mun­di­als. Ja sabem que l’ener­gia futura, de la qual el món neces­si­tarà quan­ti­tats crei­xents, ha de ser neta, que el cot­xes seran elèctrics, que la pro­ducció ha de ser a través de reno­va­bles, que s’ha de pro­duir ener­gia local­ment i evi­tar el cost del trans­port, que s’ha de poder emma­gat­ze­mar perquè el con­sum i la pro­ducció no estan aco­blats, etc. El mateix es pot dir res­pecte de la ciència lli­gada a la medi­cina, la bio­lo­gia i les ciències de la vida, i de la gestió i explo­tació de dades, i dels sis­te­mes de càlcul, i de la millora dels pro­ces­sos en la pro­ducció d’ali­ments, i de la robo­tit­zació dels pro­ces­sos pro­duc­tius, i del tele­tre­ball...

Però aquests pro­jec­tes indus­tri­als i tec­nològics han d’estar lli­gats als pro­jec­tes que es fan a la UE, per dues raons, perquè el finançament serà euro­peu,1.300 bili­ons d’euros, direc­ta­ment de la CE i del BCE, i perquè les  indústries espa­nyo­les i cata­la­nes que ho pilo­tin o hi par­ti­ci­pin esti­guin degu­da­ment coor­di­na­des amb les empre­ses euro­pees en pro­gra­mes de desen­vo­lu­pa­ment i pro­ducció comuns. Són aques­tes bàsica­ment de França i Ale­ma­nya, que ja han ini­ciat un pla indus­trial i de ciència com­par­tit. Ens hi hem d’afe­gir. A Europa, les empre­ses dels estats mem­bres estan en un mer­cat únic, la col·labo­ració les enri­queix. Com­pe­tir i col·labo­rar és el para­digma pel qual s’ha de pas­sar. Això obliga a fer refor­mes a l’ense­nya­ment, a les uni­ver­si­tats i als cen­tres de recerca. La par­ti­ci­pació en aquests pro­gra­mes és a través de l’Estat, no podem pre­ten­dre a Cata­lu­nya fer-ho en soli­tari. Tenim la pos­si­bi­li­tat i la neces­si­tat de millo­rar el nos­tre sec­tor científic, tec­nològic i indus­trial per com­pe­tir en el futur en mer­cats pro­gres­si­va­ment més oberts i com­pe­ti­tius. És aquest el nos­tre repte i l’opor­tu­ni­tat gene­rada com a con­seqüència de la Covid-19. És trans­cen­den­tal no des­a­pro­fi­tar-ho.