La reflexió ara compartida a la nostra societat és què fer i com actuar en l’àmbit econòmic, un cop resolt parcialment el problema sanitari. Hi ha una urgència que és pal·liar els efectes d’aquells que han perdut l’ocupació i d’aquelles empreses que per haver perdut sobtadament les vendes tenen problemes de liquiditat i de continuïtat. Tant el nostre teixit social com empresarial és feble i, per tant, el problema necessita una solució ràpida, la injecció d’una liquiditat que permeti d’atendre les necessitats de les famílies i dels negocis. El paradigma d’aquesta acció és la urgència.

Les empreses es poden veure greument afectades si els ajuts no arriben amb rapidesa. Per a les persones, el problema és el mateix. Això és reparació, no millora ni solució a mitjà o llarg termini. Aquesta acció és responsabilitat del govern, que ha de mobilitzar els recursos necessaris per fer-ho possible i ha de ser transversal, és a dir, que afecti a tots en funció de les seves necessitats, sense cap altra consideració. Els instruments dels ERTO, els expedients de regulació temporal d’ocupació, que permeten que l’Estat pagui el salari dels treballadors en un percentatge del 70%, quan la manca d’activitat impedeix fer-ho a l’empresa, són una bona solució.De la mateixa manera i amb la mateixa rapidesa s’ha de poder pagar als treballadors autònoms, ells són els seus propis empresaris, quan la seva activitat s’ha vist  interrompuda per la pandèmia. Cinc milions a Espanya. Les empreses necessiten cash flow, és a dir, la diferència entre les vendes i el cost d’aquestes perquè és això el que manté l’empresa i li permet de pagar les seves despeses fixes i subsistir. Els préstecs a les empreses que l’Estat ha mobilitzat, que garanteixen als prestataris, els bancs, el 80% dels préstecs, han facilitat que es tinguin els recursos que es precisen immediatament.

La conclusió és que els instruments que l’Estat ha posat en marxa han funcionat raonablement malgrat les fallades administratives que un programa d’aquesta amplitud comporta, milions de treballadors i centenars de milers d’empreses. Alguns que havien de rebre els ajuts definits no els rebien... Però la reparació, tot i important, no és prou. Es necessiten plans publicoprivats per modificar la nostra estructura econòmica, per abandonar activitats obsoletes i entomar-ne de noves d’alt valor afegit que responguin a les demandes del mercat. Europa ho ha de menester per competir en els mercats mundials. Ja sabem que l’energia futura, de la qual el món necessitarà quantitats creixents, ha de ser neta, que el cotxes seran elèctrics, que la producció ha de ser a través de renovables, que s’ha de produir energia localment i evitar el cost del transport, que s’ha de poder emmagatzemar perquè el consum i la producció no estan acoblats, etc. El mateix es pot dir respecte de la ciència lligada a la medicina, la biologia i les ciències de la vida, i de la gestió i explotació de dades, i dels sistemes de càlcul, i de la millora dels processos en la producció d’aliments, i de la robotització dels processos productius, i del teletreball...

Però aquests projectes industrials i tecnològics han d’estar lligats als projectes que es fan a la UE, per dues raons, perquè el finançament serà europeu,1.300 bilions d’euros, directament de la CE i del BCE, i perquè les  indústries espanyoles i catalanes que ho pilotin o hi participin estiguin degudament coordinades amb les empreses europees en programes de desenvolupament i producció comuns. Són aquestes bàsicament de França i Alemanya, que ja han iniciat un pla industrial i de ciència compartit. Ens hi hem d’afegir. A Europa, les empreses dels estats membres estan en un mercat únic, la col·laboració les enriqueix. Competir i col·laborar és el paradigma pel qual s’ha de passar. Això obliga a fer reformes a l’ensenyament, a les universitats i als centres de recerca. La participació en aquests programes és a través de l’Estat, no podem pretendre a Catalunya fer-ho en solitari. Tenim la possibilitat i la necessitat de millorar el nostre sector científic, tecnològic i industrial per competir en el futur en mercats progressivament més oberts i competitius. És aquest el nostre repte i l’oportunitat generada com a conseqüència de la Covid-19. És transcendental no desaprofitar-ho.