Cal fer canvis profunds

Acabada una guerra, els vencedors i els vençuts, o només els primers, acostumen a revisar el que havien fet malament i prendre les mesures necessàries per evitar una repetició d’aquell desastre. És el que va passar després de la Segona Guerra Mundial: es va crear l’ONU, que substituïa una Societat de Nacions ineficaç; es va proclamar la Declaració de Drets Humans, el text més publicat després de la Bíblia, tot i que la seva aplicació, per desgràcia, és limitada; s’aplicaren mesures fiscals que reduïren les diferencies socials, etc. Ara ens trobem amb una pandèmia, sovint definida com una guerra universal. S’hauria d’aprofitar per introduir canvis profunds a la nostra societat. Si s’ha de buscar un canvi profund seria en el sistema econòmic: el capitalisme. Aquest està agonitzant, crisi darrere crisi, que el van afeblint en el que pot ser una crisi permanent. Vaig escriure el llibre L’agonia del capitalisme amb la intenció de crear un debat sobre el que hi deia. No hi ha hagut debat, ni una sola ratlla als diaris. El tema no interessa. El resultat és que hi ha un capital, que va de capa caiguda, que continua manant a les empreses i un treball només preocupat en l’augment dels salaris i la millora de les condicions de treball.

Seria un error immens, ben conegut i experimentat, substituir la força del capital per la força del treball. Sabem prou bé que el resultat és un socialisme revolucionari, no democràtic i en el qual mana el partit, com és el cas de la Xina. En aquell país no es fa res sense el vistiplau dels dirigents del Partit Comunista. Ara ha prohibit les inversions a l’estranger amb finalitats esportives i el resultat ha estat que l’Espanyol ha caigut a la segona divisió en no tenir diners el club.

Un canvi en el sistema econòmic ha de ser bo per al capital i per al treball, al mateix temps. El capitalisme defensa el sistema, perquè creu que s’hi juga la vida de les empreses i del capital. El treball ha de millorar la seva posició, però tenint en compte que tots els drets van acompanyats de deures. La solució que veig possible és que capital i treball es divideixin la gestió de l’empresa amb una presència paritària al consell d’administració. Seria indispensable que el nivell de coneixements dels representants del treball fos similar al dels representants del capital. Per exemple, si un té un màster a l’IESE, l’altre també ha de tenir un títol similar. El treball ha de tenir uns representants al consell d’administració amb un nivell alt de coneixements, mentre que s’ha de fer un clar esforç per millorar el nivell de coneixements del personal, que és molt baix.

Si el canvi es fes bé, els representants del capital estarien tan interessats en el compte de resultats de l’empresa com els representants del treball, ja que els beneficis creats es repartirien entre capital i treball. Els obrers tindrien també un dividend, i serien els primers de buscar un augment de la productivitat, entre altres coses, que els beneficiaria, a ells i als accionistes. No vull anar més enllà, ni descobrir Amèrica, però crec que és un bon moment per pensar en un canvi del sistema econòmic, que només es pot aplicar quan hi ha hagut una guerra global o una pandèmia global com la que ens afecta ara. Aquesta ens exigeix solidaritat per trobar una vacuna. Per a la pandèmia no hi ha fronteres, ni classes socials, i pot matar tant un escombriaire com el president del primer estat del món.

Potser la solució proposada no és la millor, però em sorprèn que el problema no estigui sobre la taula dels governants, dels economistes, dels mitjans de comunicació i dels que pensen en el futur de fills i nets.