Obligats a consumir

Fa pocs dies que he enllestit un curset sobre gestió de les xarxes socials i tendències de consum. Mentiria si digués que ha estat un agradable passeig pel sempre entretingut món virtual, amb totes aquelles pantalletes i colors i sons, perquè en realitat, sense arribar a ser directament un infern, hi ha hagut moments en què l’he viscut com una autèntica penitència. Malgrat tot, l’esforç sembla que ha valgut la pena, internet i jo hem acabat reconciliats, però l’experiència m’ha acabat demostrant que mai serem grans amics. Potser cosins llunyans i encara gràcies. Estic convençuda que la situació s’ha enfosquit perquè el compromís d’afrontar el repte ha coincidit amb el període de vacances, aquell temps en què ho programes tot amb una meticulositat que fa ràbia i acabes admetent que no has fet, ni faràs, ni la meitat de les coses pendents que havies apuntat en un full en blanc. O en un pòstit ben aprofitat, com és el meu cas, que no estem per fer despeses innecessàries.

DEIA QUE Aquestes setmanes dites d’esbarjo, perquè aquest any el concepte vacances s’ha pervertit de mala manera, m’han lligat davant de la pantalla intentant esbrinar els secrets de les estratègies comunicatives per tal de, i cito textualment, posicionar el producte dins el mercat global. Entre molts altres aspectes, he descobert nou vocabulari, he recuperat el meu anglès rovellat i he ratificat, un cop més, que en aquest nostre món tenim, segons les grans companyies que remenen les cireres, una doble funció: produir i consumir. Millor si les combinem totes dues durant el màxim temps possible. Per allò que equilibrem la balança i acabem pagant amb la suor del nostre front totes les coses boniques que, obligatòriament, hem de comprar. Darrere de les veus, de les conferències, dels documents i de la resta de material, s’hi amaga –bé, ja ni s’amaga– l’obsessió per captar l’atenció del ciutadà i lligar-la a un consum sense fi d’allò que creu que adquireix per voluntat pròpia, quan en realitat ha estat hàbilment manipulada per d’altres. El capitalisme del segle XXI és encara més salvatge que els seus antecessors, perquè modela la solució a un problema que ha creat prèviament, però del qual no es fa responsable.

BUSQUEM-ne EXEMPLES clars. Cada cop està més estesa la idea que en un futur no gaire llunyà la setmana laboral serà més curta i que la majoria de feines es faran des de casa. A priori, sembla un benefici per al treballador, però i si pensem malament? Les primeres proves en aquest sentit s’han fet al Japó, on els empleats han reduït la jornada laboral a quatre dies i han aconseguit un 40% més de productivitat. Vet aquí la trampa! El tan utilitzat “més per menys” torna a ensenyar la poteta, o és que algú ha pensat que la jornada laboral reduïda tindrà futur si, com a mínim, no s’iguala o se supera la productivitat de la jornada actual? Ho veig difícil.

TREBALLAR DES DE CASA s’ha convertit en la nova Icària. Un escenari ideal on poder combinar el confort i les comoditats de la teva llar amb un horari flexible dedicat a la feina. Segur? ¿El treballador –o, més ben dit, la treballadora– disposa de les condicions idònies per equilibrar els dos àmbits o haurà de fer malabarismes per garantir en un mateix lapse de temps el document que li ha demanat el seu cap, el sopar de la família i el control dels deures d’escola de la mainada? Això sí, podrà anar en pijama tot el dia i recordar amb nostàlgia què era el contacte amb altres humans. Aquest futur, que, segons el curset que he fet, serà digital o no serà, ens emociona davant uns avenços que fa pocs anys ens semblaven impossibles. Utilitzar el nostre ADN per crear cremes facials adaptades a la nostra pell? Fet. Elaborar una tecnologia que ens permeti sentir el tacte d’un vestit a la pantalla? Fet. Viatjar arreu del món sense moure’ns d’una casa/oficina gràcies a una pantalla per compensar el nostre aïllament obligat? Fet. Horitzons que cada cop es fan més abastables, però que creen fractures econòmiques i socials més grans. De res serveix regalar un ordinador a un infant si a casa seva no hi ha diners per pagar la factura de la llum i els seus pares no troben feina. En el futur que ens venen, que estem obligats a comprar perquè si no correm el risc de quedar fora d’un sistema que no admet desertors, ens volen consumidors, ens volen productors, i no necessàriament persones.