El pitjor moment

s evident que la pandèmia i la greu crisi que estem vivint ens ha vingut tan de cop i inesperadament que no estàvem preparats per entomar amb eficiència tot els canvis que ens ha provocat. I si el nostre problema és també el problema de la resta del món, les dificultats per recuperar-nos creixen especialment en el nostre cas, que tenim una economia de les més obertes del món. L’acord a què va arribar la setmana passada la UE per afrontar aquesta crisi és un acord molt bo, especialment per a Espanya, que no estava en disposició d’exigir i si d’acontentar-se amb el que fos. No teníem cap capacitat de discussió. Allà ens van mostrar les vergonyes, i Pedro Sánchez va d’haver de callar, puix que l’Espanya real que compartia taula amb els primers ministres de la zona euro no tenia res a veure amb l’Espanya dels gran èxits que ens venien aquí. El President espanyol representava un país que fa trenta-cinc anys que pertany a la UE i que ha rebut centenars de milers de milions d’euros a fons perdut per cohesionar l’economia, i passats aquest anys encara necessitem les subvencions, quelcom que no s’entén als països de nord enllà on la seva política és: jo només t’ajudo si tu t’ajudes. Aquest fenomen, que també es pot veure clarament dins de les fronteres espanyoles entre l’Espanya productiva i la subvencionada, i sobretot en moltes nacions del Tercer Món que han rebut ingents quantitat d’ajuts i segueixen en el subdesenvolupament històric. L’acord de la setmana passada és històric perquè fa un pas més cap a la integració econòmica dels vint-i-set i també, i això és molt important per a nosaltres, s’han introduït clàusules de control per tal que la despesa que es faci amb els diners rebuts serveixi per a l’objectiu que es proposa, i que no és altre que modernitzar l’economia, fer-la més productiva i curosa amb el medi ambient. Espero vivament que els controls serveixin perquè els diners vagin als projectes industrial i zones que poden assegurar-ne un retorn ràpid, i no vagin a empreses d’amics, que han estat tots aquests anys endollats en les subvencions públiques sense cap més intenció que rebre els diners i repartir-se’ls.

tota aquesta guerra arriba en el pitjor moment, just quan caldrà molta intel·ligència, molta independència i molta unitat per refer l’economia catalana i, sobretot, per forçar que part d’aquests 140.000 milions a mans de Pedro Sánchez no passin de llarg de Catalunya i en quedem al marge.

Bones vacances!