Així que passin els anys

El dia 25 de setembre del 2019 vaig rebre el següent correu:

“Demà comença la restauració de frescos de l’Odèon. No hi ha manera de trobar cap fotografia que ens ajudaria a saber més com eren. He regirat arxius fotogràfics oficials; segur que algun particular té alguna foto. Seria bo que el diari ho fes públic, a veure si algú tingués alguna imatge.”

El correu me l’envia Miquel Casals, promotor de la restauració de l’antic Teatre Odèon, a les escales de Sant Martí. Parlant amb ell en aquell moment, desborda d’entusiasme per retornar al casalot vell i arruïnat una imatge pulcra i acurada, i recuperar el seu enorme interior, per donar-li utilitat. Ha fet gestions, i l’Ajuntament autoritza l’obra; aconsegueix determinades concessions per obtenir sortida d’emergència, han col·locat una rampa per accedir al local els operaris... Va per feina!

És important com a promotor haver arribat a l’acord amb una cadena d’establiments d’hostaleria per assegurar la utilitat del lloc, una vegada restaurat: “Qualsevol actuació que es pretengui, és essencial definir-ne el destí.” Sense aquesta premissa no té cap sentit emprendre una obra que tindrà un cost notable. Tal vegada l’error va ser que aquests propòsits –d’altra banda, ben lícits– es varen divulgar massa aviat a la premsa.

El seu coneixement públic provoca una reacció irada de persones que consideren inapropiat l’ús que se li vol donar, i que, a més, pensen que correspondria als poders públics emprendre l’obra. Dit i fet: es manifesten i empastifen finestres i portes amb pasquins de dimensions colossals on proclamen les seves opinions, amb la rotunditat de qui es creu posseïdor de la veritat.

Davant el caire que estan agafant els esdeveniments, l’empresa d’hostaleria que havia fet l’aposta de llogar els espais interiors per dedicar-los a un gran establiment de restauració, desisteix. El promotor llavors atura les obres, decebut, almenys fins que es defineixi el seu destí. L’Ajuntament, mentrestant, ignora els fets.

Vet aquí com la important obra de recuperació d’un antic immoble amb una llarga historia al darrere, que havia estat sala d’espectacles, teatre, ball, sala de boxa; amb frescos a les parets... situat en un lloc emblemàtic de la ciutat vella, per obra i gràcia d’una irada opinió adversa i cridanera, ha quedat aturada sine die. Hauran de tornar a passar dècades fins que una nova generació gironina entengui la necessitat de la restauració...?

Cal reflexionar si en nom del populisme i de la cridòria és lògic que un gran projecte hagi quedat en el bagul dels propòsits incomplerts. O que l’edifici qualsevol dia deixi d’aguantar-se dret... i quedi convertit en runa.