Collage

I que és la vida sinó un collage que anem cons­truint a base de rela­ci­ons, sen­sa­ci­ons, vivències, sen­ti­ments? Viure és el trànsit pel qual s'omple una car­to­lina llisa de frag­ments de dife­rents mate­ri­als, de tex­tu­res vari­a­des, de mides desi­guals, de colors con­tra­dic­to­ris, d'olors dis­pars. Viure és tei­xir en dife­rents direc­ci­ons, ara amb llana, després amb fil, engan­xant-hi tros­sos de vellut, de draps (a vega­des bruts). L'elecció dels mate­ri­als, la forma que tin­dran, el seu encaix i l'espai que ocu­pa­ran, no ens enga­nyem, no sem­pre és una elecció que puguem fer amb el grau de lli­ber­tat màxima que desit­jaríem. Hi ha retalls que són aspres, que ras­quen, com el paper de vidre, que no sabem com s'han engan­xat però ja for­men part de nosal­tres, els sus­ten­tem com la resta, en som la base. Per aquest motiu, igual que per ela­bo­rar un collage, per viure fa falta tena­ci­tat, constància i l'impres­cin­di­ble tre­ball de for­mi­gueta de cada dia, fugir de la ren­dició. Només aquesta acti­tud ens per­metrà obte­nir una obra final on pre­do­mi­nin els colors llu­mi­no­sos, les tex­tu­res agra­da­bles i for­jar una com­po­sició que deixi en la mínima expressió les parts més des­a­gra­da­bles al tacte, a la vista o a l'olfacte. Perquè la nos­tra vida, el que en fem, és un actiu que tenim en el pre­sent, però també és un lle­gat que dei­xem per al futur. Si som per­so­nes anònimes, pas­sarà als nos­tres, als que esti­mem, als que ens conei­xen; si la per­sona trans­cen­deix l'àmbit de l'ano­ni­mat la reper­cussió d'aquesta herència encara tindrà més impacte. Per això, quan engan­xem o tei­xim cada dia, hem de tenir al cap una visió de con­junt, de llarg recor­re­gut i de coherència, per ofe­rir un collage que ningú no tin­gui la temp­tació d'ama­gar dins d'un bagul a les gol­fes, sinó que sigui una obra que entri pels ulls, que il·lumini els cors i ali­menti les ànimes.