Tribuna
Un Borbó a Platja d’Aro
Abandonat per sempre –i per mera reducció a l’absurd– el beatus ille, amb prou feines refugiat a les escorrialles de De vita beata, esclafat en les últimes possibilitats del carpe diem, aquest cronista es va trobar fa uns dies a la casa que el seu avi va fer a Platja d’Aro els anys trenta del segle passat –aleshores enmig d’una immensa pineda on amb prou feines hi havia camins, ara al mig de Pottersville– amb els timpans destrossats per la fressa –ni en un coma etílic gosaria dir-ne música– emesa des del bar del veí. Més enllà de la incomoditat, era el perjudici d’un familiar d’edat avançada, a qui el xivarri –95 decibels segons l’app del mòbil– li dispensava un greu trastorn físic i mental.
Davant la impossibilitat de tractar amb l’individu causant –seria més útil raonar amb un cuc, amb una rata o un cargol–, i ja que l’agressió es reitera cada diumenge, vaig optar per trucar a la Guàrdia Urbana. Informat del cas, l’agent que em va atendre em va manifestar que no s’hi podia fer res, perquè l’energumen en qüestió tenia permís municipal. Li vaig dir que ja no es tractava d’una molèstia, sinó d’una brutal agressió que impedia fer vida normal, i l’impertorbable guàrdia va reiterar la negativa. Li vaig dir que denunciaria l’Ajuntament als jutjats, i amb una admirable flegma em va respondre que li semblava molt bé, que en el meu cas ell també ho faria.
Acabada la conversa, em vaig enfrontar al dilema de dur a terme o no l’amenaça. Serviria d’alguna cosa? L’aparell judicial es posaria en marxa amb prou celeritat per assegurar-me la resta de l’estiu tranquil? La meditació va coincidir amb les últimes notícies sobre el cas Joan Carles de Borbó. Resumeixo: l’Estat empara i facilita la fuga d’un delinqüent, i a més li dedica una apologia amb exaltació dels serveis prestats. De tornar la pasta robada, de rendir comptes, res. La justícia és igual per a tothom, però alguns són més tothom que els altres.
Però, no ens deixem enganyar, el cas no és aquest. L’afer Joan Carles és una maniobra de distracció –en què sembla que ha caigut tothom, o ho fan veure–, perquè el Campechano ja està amortitzat. El cas autèntic és el del Preparao, que –com, tristament, ha hagut de posar sobre la taula la premsa estrangera– s’ha endut les mateixes comissions petrolieres que son pare i, per tant, és tan lladre i delinqüent com ell. Què hem de fer, doncs? El més greu del cas és que tots –tret dels idiotes i els còmplices (aquests dissimulaven)– ho sabíem (i alguns ho havíem dit, però en aquest país feudal tant hi fa). Ni els anglesos ni els suïssos han descobert res, però el fet de mostrar-ho ha fet inevitable alguna reacció. I la reacció és una burla més en el rosari de burles, fantasmades i ofenses al sentit comú que és la història d’Espanya –i, lamentablement, mal que en altres termes, també la de Catalunya. Quan una administració pública s’eixuga el cul amb la seva llei mateixa i tot seguit no passa res, quan no denuncia ningú un escàndol d’aquesta dimensió ni es posen en marxa les conseqüències lògiques, legals i morals, l’Estat ha fet fallida. El sistema ha petat. A partir d’aquí, amb quina autoritat ens posaran una multa de tràfic? Amb quina autoritat ens faran dur morrió pel carrer? Amb quina ens faran tributar a Hisenda, ens faran complir un contracte, es dirimiran els drets d’una herència, es detindrà un violador?
Aquest cronista fa temps que ho diu, i la catàstrofe és cada dia pitjor. Vivim en la bestialitat, en la impunitat dels depredadors, en la befa dels lladres propietaris instal·lats a les institucions públiques. Som a l’edat mitjana: els reis de les soi-disantes monarquies constitucionals sí que manen, i fins i tot governen, però no directament sinó molt millor: a través de les grans empreses, de les quals els teòrics governants teòricament escollits per la ciutadania, i amb un poder de decisió nul, no són més que empleats. Mentre Pedro Sánchez i els seus jutges practiquen als Borbons la fel·lació, la ciutadania ha desaparegut com a estament social: no són més que súbdits-consumidors.
En aquest món, quina denúncia al brètol dels 95 decibels té possibilitats a la judicatura? El guàrdia urbà del telèfon bé que ho sabia.