Cultivant la tolerància

Tinc un amic que diu que no li agrada viat­jar i li fa ràbia por­tar cot­xes davant quan va per la car­re­tera. Va ser alcalde soci­a­lista en l’època del tri­par­tit de Mara­gall. Era un pro­vo­ca­dor (hi ha coses que no es per­den) i era capaç d’aca­bar un dis­curs recla­mant la lli­ber­tat dels Països Cata­lans perquè sabia que això inco­mo­dava alguns dels tocats i posats del seu par­tit.

Va ser alcalde després de molts anys dedi­cats a la política per fer un supo­sat país millor. Després de l’alcal­dia va tenir alguns càrrecs a l’admi­nis­tració fins que es va jubi­lar, en un moment en què l’inde­pen­den­tisme començava a créixer. Podia tole­rar el crei­xe­ment de l’inde­pen­den­tisme com a il·lusi­o­na­dor, però no pen­sava el mateix d’alguns dels seus líders. Des de la jubi­lació va veure com el par­tit, on havia mili­tat amb una como­di­tat rela­tiva, per­dia pes específic i alguns com­panys de files bus­ca­ven opci­ons més còmodes, o, en algun cas, més arris­ca­des. I com els seus refe­rents des­a­pa­rei­xien. N’hi ha que, quan es jubi­len, cul­ti­ven un hort. Ell, pro­vo­ca­dor de mena, troba un cert plaer cínic a riure’s de l’inde­pen­den­tisme. Però no diu res dels com­panys de viatge que el seu par­tit ha bus­cat per atu­rar l’ine­vi­ta­ble. Amb un bon hort, no només es cullen tomàquets. Es cul­tiva la tolerància i la paciència.