Opinió

LA GALERIA

L’últim Moret

Pescadors molt populars, coneguts amb aquest sobrenom pel color fosc de la seva pell

El 9 d’agost ha mort, als 80 anys, al Port de la Selva, on vivia, en Salvador Puigvert i Burgada, el darrer dels germans Morets, pescadors molt populars, coneguts amb aquest sobrenom pel color fosc (morè) de la seva pell. Es van fer famosos a la postguerra, quan van quedar orfes de pare. Esperonats per la gana i la necessitat de portar algun ingrés a la seva mare, en Francesc, en Joan i en Salvador van haver de fer el paper de grans abans d’hora. La família tenia un bussi de 3,60 metres i els dos germans més grans, que llavors (el 1944) tenien onze i vuit anys, van tenir la gosadia d’armar-lo i sortir a pescar, sobretot amb palangre i amb volantí. Ells mateixos van anar descobrint i anotant els caladors més bons i les senyes idònies. Aviat van sorprendre per les seves captures. Els peixos més grossos i valorats van caure a les seves mans. El juny del 1949, per exemple, van pescar un dot de 45 kilos, capturat a 5 o 6 milles de la costa. En queden fotos. Van tenir més d’un ensurt i van superar, fins i tot, un temporal que els va fer desviar i anar a treure cap a Tossa. El cineasta alemany Dr. Ernest Adler els va fer protagonistes de la seva pel·lícula Lobos de la Costa Brava. En Salvador, el petit, s’afegí aviat a aquelles aventures. Amb els anys, en Francesc va armar una teranyina. En Joan i en Salvador van anar a viure al Port de la Selva, on es dedicaren a la pesca del corall i a la recuperació d’àmfores, quan no estava controlat. En Joan morí en una de les immersions. En Salvador seguí dedicat a la pesca amb ham i a les garoines. De tant en tant, venia a veure els lloretencs. Sobre els Morets s’ha escrit força. El darrer reportatge els el van fer en el llibre Històries de pescadors, de l’editorial Gavarres (2018). De l’època difícil i, sobretot, d’en Salvador, que ara ens ha deixat, s’expliquen moltes anècdotes. Diuen que en una ocasió, quan vorejava els sis anys, corria per la platja i no deixava de petja uns estiuejants que menjaven a l’ombra d’un dels encanyissats que llavors es muntaven, a l’estiu, al llarg del sorral per a la gent benestant. La mestressa del grup se n’apiadà i li regalà una taronja. En Vador la va anar pelant amb cura, tot posant-se les peles a la butxaca. De sobte, la senyora advertí als seus fills: “Fixeu-vos en aquest nen, és pobre però ben educat. No tira les peles a terra.” I ell, que era papissot, amb la més gran innocència, tot seguit li replicà: “Cuionz, zenyora, éz que quan voztè no ho vegi, també me lez fotré.” Sense comentaris. Que reposi en pau.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.