Per sort, ens queda l’art

Aquest final d’agost, he tingut l’oportunitat de conèixer, al Museu de Valls, l’obra de l’artista Gelo (Juan-Jesús Enríquez Domínguez, Huelva 1956) en l’exposició «Dels Bars Musicals de Tarragona als Extraterrestres del Montsià (1980-2020)» de manera idònia: fer la visita comptant, com s’havia anunciat, amb la presència de l’artista i de la comissària, Assumpta Rosés, en disposició d’atendre els visitants.

D’entrada, els he de confessar que no he tingut mai tirada ni a passar estones als bars musicals ni a preocupar-me dels extraterrestres però sí, a l’art contemporani en general i al del meu territori en particular. També tinc debilitat per les fórmules que, com ha estat el cas en fer la visita, són exemple de democratització perquè tots els agents implicats han estat a l’abast dels ciutadans.

Els puc ben assegurar que l’experiència ha valgut la pena i els en recomano la visita perquè l’obra de Gelo sorprèn, no et deixa indiferent i posa en evidència, per la gran diversitat de referents i infinitat de materials de tot tipus de procedència elaborats de la manera més impensada, que la necessitat d’expressar-se artísticament no té fre, ni límit, sigui en la situació que sigui, i això és bo de constatar per als anhels que com a humans puguem tenir a títol personal o col·lectiu.

A més, el fet d’accedir tan directament al contingut de bracet amb els seus artífexs, m’ha fet sentir ciutadana valorada i respectada, cosa que és d’agrair.

Tanmateix, aquesta sensació ha durat el que ha durat perquè quan des del món vist per Gelo he aterrat a la realitat quotidiana dels nostres dies, m’ha semblat que era millor tornar-hi a entrar i refugiar-me, ara sí, en els bars musicals i en els extraterrestres, no solament per defensar-me de la pandèmia sinó també, i especialment, de tantes decisions judicials, actuacions polítiques, proclames insòlites, fugides reials... que fan feredat. Per sort, ens queda l’art.