La certesa de les crisis

Primer de setembre. L’estrena d’un nou any. Avui deixem enrere una primavera tenyida d’incerteses i un estiu delerós de recuperar –sovint més enllà del prudent– el temps perdut. Avui ja bateguen amb força els senyals estridents de la crisi anunciada, i de sobrevingudes. I no es tracta d’afegir-se a les habituals teories apocalíptiques o conspiratives engrandides per la pandèmia. Aquestes queden en mans de les extremes dretes de cada país, nodrides per pors legítimes i ignorància afamada de certeses impossibles.

Avui són els fets els que basteixen la certesa del final d’etapa, malgrat que alguns semblen entossudits a voler reduir-los a eslògans, perquè o no saben o no volen plantejar-ne solucions. Els hotels a Barcelona amb ocupacions del 12%. Les nòmines dels ERTO impagades i amb un Estat pocavergonya que amenaça els qui han patit el desgavell administratiu. Les mascaretes a la aules, serà que sí o serà que no? L’inexistent decisió del ministeri quant a les retribucions per fer possible les baixes pel confinament de la canalla. La guerra intel·ligent i publicada –com ha de ser la privada, dels xats i cafès...– en l’espai postconvergent per conservar el poder. L’horitzó de les eleccions a Catalunya pendents d’aquesta confrontació interna, malgrat l’esgotament del govern. La tendència d’alguns a recórrer als tribunals per fer política: de les sigles del partit a la inhabilitació del president de la Generalitat per una pancarta que va acabar retirant. Tot al jutjat menys Joan Carles I, que deu estar fent xupitos a la nostra salut. Sánchez erosionant el soci de govern amb tàctiques estrambòtiques com pactar el pressupost amb l’oposició. El pitjor Barça, dins i fora del camp. La crisi té perfil sistèmic i ara és econòmica, social, política, estratègica, de confiança... D’acord, és dilluns de ressaca estiuenca. Cert, tot fa pujada. I més quan es va costa avall.