Més d’un mes

Fa més d’un mes que no escrivia en aquestes pàgines i, esclar, en aquest mes han passat moltes coses. La més notable, per descomptat, l’augment del temor a una nova arribada de les condicions que ens van enclaustrar, la instal·lació en aquesta vida quotidiana tan trasbalsada d’una onada que no seria justament tan sobtada com la de març, però que provocaria les mateixes incerteses, els mateixos neguits. Incertesa és la paraula que sura en aquest final d’un estiu on ens hem esplaiat poc, on hem viscut amb la consciència que tenir una espurna ens era més dificultós i dolorós que no pas deixar-se anar pel pendent de la discreta reclusió, fins i tot confortable per a l’esperit, no fos cas que la pluja incessant (no ha parat de ploure sobre les nostres vides, una pluja fina i persistent) es convertís en una gropada ennegrida, una tempesta que s’emportés les més minúscules esperances. La voluntat de pervivència, de perseverança, fa que ens enfrontem, encara que sigui amb armes febles, als embats que s’anuncien, potser més reclosos en el que intuïm com a segur, però no deixa que l’ambient és trist (en el millor dels casos) o directament lúgubre, per a tots aquells a qui la pandèmia no solament ha arrabassat vides, sinó sentiments o futurs.

Hi ha hagut d’altres notícies (en Messi i el futbol, la violència racial als Estats Units, l’augment notabilíssim de l’estultícia, la injustícia més pregona que mai envers els presos polítics, les ganivetades independentistes), però cap com la notícia que hi és i que no hi és, la daga que amenaça, impertèrrita, el cor de la tardor que és a punt de començar.