El museu vist com una empresa

L’any 2012, el llavors conseller de Cultura Ferran Mascarell va presentar les bases del seu Pla de Museus, que tenia com a principal per no dir únic objectiu incrementar els visitants i els ingressos dels equipaments. Per Mascarell no era “lògic” que, per exemple, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) rebés a la vora de mig milió de visitants “de pagament” (no ho especificava per caprici, que fessin despesa). Li exigia que els dupliqués. Durant tot l’acte, el conseller va parlar de “racionalització”, “eficiència”, “estalvi”, “rendiment”, “optimització de recursos”... i molts altres conceptes del món dels negocis. Però és que ja es tractava d’això des de feia temps i sobretot a partir de la crisi del 2008: d’implementar un model de gestió empresarial als museus, sobretot als grans, que Mascarell i molts altres de la seva corda pensaven que no estaven dedicant prou esforços a seduir les masses de turistes. Els ciutadans no van ser mai una prioritat. Quant cinisme, posar-los ara al centre d’atenció. “Aneu als museus, podreu visitar-los amb una tranquil·litat inaudita.” La pandèmia ha posat el sistema museístic català davant d’un mirall trencat per la colla d’artífexs de la seva deriva. I si l’han de reconstruir ells mateixos o els seus seguidors, estem arreglats.