Comentar el paisatge

Al reporter que interpreta Mel Gibson en la pel·lícula L’any que vam viure perillosament (1982) se li presenta l’oportunitat de la seva vida quan l’envien a Jakarta, a Indonèsia, per cobrir la insurrecció contra el general Sukarno el 1965. “Ho podries haver escrit des de la redacció. Ets aquí per enviar notícies, no per comentar el paisatge”, li retreuen quan envia la primera crònica. Des de la comoditat del despatx de la redacció, el que feien era retreure-li que els costava diners. Perquè periodisme és això: diners i temps; fa cinquanta anys, i ara, sobretot ara. Amb les xarxes socials, el món el tenim a un clic, i pensem que sabem què hi passa. Perquè si bé l’accés, instantani, a la notícia s’ha abaratit, el periodisme és costós. Beirut format part de l’imaginari de la professió amb un vel de romanticisme que indueix a vocacions matineres al periodisme, diguem-ne somiat, diguem-ne de veritat. “Ser corresponsal al Pròxim Orient té aquesta pàtina de pel·lícula, amb referents masculins: d’homes que es passen hores al bar, amb l’antibales posat i el casc”, explicava la corresponsal de TV3 Txell Feixas en una entrevista a aquest diari. Quan el port de Beirut va volar pels aires, Txell Feixas hi era per comentar el “paisatge” necessari, imprescindible, costós, el que no es veu ni s’entén a cop de clic.