Tribuna
Tornen les grans pors
No és pas nou patir estats individuals i col·lectius d’angoixa per l’acumulació de malvestats i amenaces generalitzades. De fa mesos tenim, en major o menor grau, la sensació de viure en un univers catastròfic en diversos camps: sanitat, treball, economia, clima, política; un univers format per l’agregació d’aquestes crisis sectorials.
És una constel·lació d’adversitats inesperades que fereix greument un sistema de valors que aspirava a una evolució constant cap a noves cotes de progrés equitatiu en el benestar social, i que afecta, per tant, expectatives raonables d’un futur millor. No és una catàstrofe de contorns físicament definits. Genera pors per la incertesa sobre quan i com acabarà. Fins i tot la seva difusió té límits imprecisos en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials, plataformes desbordades per la successió de dades sovint contradictòries, i en alguns casos falsejades, que provoquen desconcert o perplexitat.
En la història de la percepció social de les catàstrofes a gran escala hi ha fites cabdals, algunes molt remotes, com la Por de l’any Mil (descrita per Àngel Guimerà en un poema antològic de l’any 1877), o la “Gran Por” francesa del 1789 (una insurrecció camperola que s’escampà per Europa). No tan lluny del nostre temps, la Gran Depressió desfermada pel crac del 1929, els estralls de les periòdiques pandèmies de còlera en el segle XIX o la grip del 1918 són episodis d’unes dimensions que es poden mesurar en l’anàlisi de la premsa de l’època i que es poden comparar amb arestes del fenomen que ara ens domina. Si bé no és nou, doncs, l’espectre d’un estat d’ànim col·lectiu trasbalsat per la suma de calamitats, sí que hi ha un factor, inèdit fins als nostres dies, que agreuja els efectes cognitius i emocionals del fenomen: els excessos en el consum d’informació que circula per les xarxes.
L’analista Gerald M. Goldhaber va advertir, l’any 1985, que la sobredosi d’informació pot produir síndromes de tensió patològica. Segons ell, la sobreexposició a informacions pot ser la causa d’una malaltia que va anomenar “infornoma”. La provoca una desmesurada ingesta compulsiva d’informació sense processar que ofereixen les xarxes. No cal dir que el diagnòstic és més greu si les informacions ingerides amb golafreria porten un sobrecàrrega tòxica de mentides i falsedats, com aquests dies ha passat amb les recomanacions en l’ús indiscriminat del lleixiu com a remei contra el coronavirus. Fa tot just una setmana les fonts oficials van respondre contra aquesta brama perversa escampada per les xarxes.
El professor Alfons Cornella anomena “infoxicació” o “síndrome de fatiga informativa” aquesta intoxicació que només es pot combatre amb el consum regular, espaiat, contrastat i crític dels continguts que serveixen els mitjans de comunicació responsables, tant en suport digital com en suport convencional imprès o audiovisual.
El filòsof Jean Baudrillard va descriure des d’una altra perspectiva els efectes de la proliferació informativa, poc abans de la desclosa de les xarxes socials, l’any 1990. Deia que l’excés d’informació “és un càncer que afebleix la societat”. Explicava que la saturació informativa sobre casos de corrupció o d’abusos dels poders financers, per exemple, opera com una metàstasi que pot apoderar-se del cos social. Aquest, deia, es fa insensible al mal, i pot bloquejar una reacció contrària de rebuig i de rebel·lia contra les injustícies i l’explotació.
El públic estabornit per aquesta malaltia, causada per una recepció mediàtica insana, és incapaç de reaccionar quan el periodisme responsable presenta dades escandaloses com les difoses la setmana passada: l’amo d’Amazon ja és l’home més ric del món, i tracta com a esclaus als seus repartidors; els paradisos fiscals del nord d’Europa, que es presenten com a països “austers”, recapten el diner negre enviat pels defraudadors fiscals d’un sud “malgastador”, al qual li regategen cínicament els ajuts comunitaris. Una de les grans pors que cal combatre, doncs, és la d’enterrar per sempre l’esperit crític que mobilitzava a la gent d’esquerra en els anys seixanta i setanta del segle XX.