‘Sit and talk’

Aquesta frase que en català és “seure i parlar” l’ha estat utilitzant l’independentisme com a exigència al govern espanyol. Una petició ben raonable, especialment quan es pretén resoldre un problema parlant. A la diada d’enguany, els manifestants independentistes també la cridaven, però aquesta vegada adreçada als polítics catalans, especialment als dels partits que formen el govern: ERC i JxCat. Perquè les evidències que tenim d’enfrontaments entre el món independentista són tan clares que la gent, que no són militants de cap dels partits, ho troba escandalós. I aquestes diferències són pel poder partidista, el que ens mostra la part més innoble de la política.

Després del llibre M’explico, del president Puigdemont, i del seguit d’informacions que hem anat rebent, ja tenim prou informació per descobrir quina va ser l’actuació i la responsabilitat de cadascun dels màxims responsables en els moments més crítics de Catalunya dels darrers anys. Com va ser la preparació i l’organització del referèndum i la preparació de les estructures d’estat, imprescindibles per culminar una independència. Que no hi hagués cap estructura important preparada, ni reconeixement internacional, ni finançament assegurat, evidencia la poca preparació dels responsables per formar una armadura de país capaç de prendre el relleu. Fins i tot és tan greu que s’emprengués una escomesa així amb aquest nivell de preparació que només ho podem atribuir a la incapacitat o la desídia i, sigui quina sigui l’opció, només els salva, i amb honor, l’alt cost que tots n’estan pagant. Però això serveix per una vegada, repetir la jugada ja seria mala fe.

Amb les divisions que hi ha actualment en el món independentista, i amb unes eleccions que podrien ser més o menys a prop, ja no podem posar com a objectiu principal i únic la independència, els programes i les ofertes electorals han de ser de govern i per governar un país d’una societat complexa en un entorn econòmic i polític que ha esdevingut molt complicat i al qual caldrà dedicar durant alguns anys molta atenció i esforç. Ara no és el temps de fer propostes enginyoses ni de doble sentit per atraure l’atenció i els vots, sinó que són temps de configurar un programa de govern molt ben pensat i estructurat, molt realista i amb gent molt preparada perquè venen anys de caixa o faixa i necessitem credibilitat,

El primer que haurien de fer els partits polítics i els polítics és aclarir-nos quina ideologia tenen cadascun i quin model de societat defensen, que ara sembla que preval un populisme sovint amb tics peronistes, i aquesta amalgama ideològica no ens ajuda a mostrar-nos com un país normal. No ens n’adonem, però els polítics ens apel·len molt més a les vísceres dels sentiments que no al raonament assenyat, i s’actua nomes per impulsos passionals i és un greu error i l’estratègia segura de no construir mai res gran. Més aviat és el camí més directe al fracàs.

Aquesta diada em van enviar informació d’una iniciativa d’un grup de persones que pretenen, ni més ni menys, que crear un banc de baix cost català, de nom: 11 Onze. Com que el fet no és habitual, he intentat descobrir quins n’eren el promotors i quina solvència de gestió bancària tenen, perquè una empresa així no es pot fer amb aficionats ni amb voluntarisme.

La veritat és que no he sabut trobar cap nom dels responsables, només moltes idees, algunes, com he dit abans, apel·lant més als sentiments que a la raó, i poca cosa més. Tenia un gran amic empresari de molt d’èxit que sempre em deia: “A mi sovint em venen a proposar negocis i primer de tot els demano qui ho liderà.” No és una exigència fútil, és fonamental, especialment quan han de gestionar recursos i estalvis dels altres. Gestionar un banc és molt difícil, i nosaltres els catalans en tenim molts exemples, de fallides per una mala gestió. Només cal recordar que des del 2008 hem perdut tot el sistema de caixes catalanes (deu), que era una gran riquesa del país, i algunes tenien més de cent anys d’història. Donar la cara per iniciar un projecte és importantíssim i, si no es fa, és una raresa greu que ens ha de posar en guàrdia.

Un dia parlarem dels objectius que pretén aquest banc, perquè hi ha moltes preguntes i incertesa que no queden aclarides. Aquí també caldrà sit and talk.