Encara veig persones

Començo a sentir-me una alienígena. Estranya enmig d’un món que d’un temps ençà es regeix únicament per la mirada, crec que esbiaixada, de la Covid. Des que la pandèmia s’ha instal·lat en les nostres vides, i d’això ja fa més de mig any, tinc la sensació que s’ha deixat d’observar els altres, que de fet són una extensió de nosaltres mateixos, com a persones en tota la seva dimensió. I que la percepció de l’altre es basa només en paràmetres que tenen a veure amb la seva exposició a la malaltia per coronavirus: si està afectat o no; si està contagiat i presenta símptomes o si està infectat però és asimptomàtic; si està en procés de convalescència o bé està lliure de la malaltia, que, ara com ara, és com dir que està lliure de tot pecat. La població sembla haver-se dividit entre la gent que ha passat pels cribratges massius i està pendent de saber el resultat de la PCR i la gent que ja sap com han anat els tests i que no pot ni vol baixar la guàrdia ni per ella ni pels del seu entorn més pròxim, que fa temps que s’ha convertit en llunyà. Tot plegat, una enorme simplificació artificiosa de la vida. Un gran reduccionisme de la potencialitat humana. I, tot i saber que res no em fa immune, intento protegir-me tant com puc aquesta deshumanització. Dins d’aquest bosc fosc i llarguerut, miro i encara veig persones singulars.