Opinió

Raça humana

La vergonya que no s’ha acabat

Dos murs oprimeixen el Sàhara Occidental: un està armat, surt en les imatges via satèl·lit i divideix el país de nord a sud; l’altre, menys visible però més letal, és el silenci. Ho diu la veterana periodista Yolanda Sobero, autora del llibre Sáhara, memoria y olvido, i la seva col·lega Ebbaba Hameida, nascuda als campaments de refugiats de Tindouf (Algèria), lamenta que els mitjans tan sols informin des de la vessant humanitària –vacances dels nens, projectes solidaris– obviant la contextualització, les responsabilitats històriques i els jocs d’interessos que mantenen viu –tot i que en punt mort– el conflicte en l’última colònia de l’Àfrica. I és que el silenci descansa damunt d’una immensa vergonya mai reparada: la de l’abandonament i entrega del territori i la seva població al Marroc i una petita part a Mauritània, que posteriorment es retiraria, per part de l’administració espanyola el novembre del 1975, sense cap garantia per als seus drets fonamentals i a canvi de compartir l’explotació dels fosfats de Bucraa i dels abundosos bancs de peixos. Com a resposta, el 27 de febrer del 1976 el Front Polisario proclama la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i s’inicia el litigi amb el Marroc que encara dura. Mentre que les Nacions Unides ha intentat infructuosament i durant 45 anys una solució, la monarquia alauita s’ha fet forta en la seva intransigència i els seus propòsits: mur de 2.700 quilòmetres infestat de mines antipersones i progressiva marroquinització del Sàhara amb vista a un hipotètic referèndum, si és que mai se celebra. La vergonya continua. Demà, la lluita contra el silenci.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.