Per tocar el dos

Ja tenim la gent treballant i la canalla a l’escola, l’institut o la universitat. L’economia no es pot permetre una altra aturada. Per contra, la salut pública ho aguantarà tot. Els governs ja han decidit que els morts seran danys col·laterals. Per a moltes famílies no hi ha alternativa; cal ingressar perquè, dels estats del benestar com l’espanyol –o el català, perquè en depèn–, més val no esperar-ne ja gran cosa més. I si la fallida fos només econòmica, rai!

L’evidència és que el règim franquista, disfressat –i acceptat internacionalment– de democràcia, es va desfent –això sí, lentament, però inexorable– com un castell de sorra, per més lleis emblanquinadores de memòria que facin.

Es van sabent les jugades mestres dels seus estrategs a costa de la població i dels seus impostos; aviat no tindran prou braços i jutges per tapar la brutícia que surt del clavegueram. Als perifèrics estatals ja els ha caigut la bena fa anys; als europeus, els va lliscant mascareta avall; a molts espanyols, encara no. La premsa i els personatges públics fan mans i mànigues per distreure el personal amb foteses i sorolls diversos, perquè ells saben millor que ningú com són els seus compatriotes.

Espanya ha canviat molt poc el seu tarannà en els darrers segles. Les famílies econòmicament extractives i les que detenen els poders del deep state són les mateixes, generació rere generació. És l’estat amb més fallides econòmiques i amb menys formalitat a l’hora de tornar els diners i de complir amb normes de qualsevol mena, encara que en siguin signants. I els canvis interns mai no havien estat pacífics fins la Transició política; quan es faci més palès que aquesta va ser un engany i que hauran de pagar la festa els de sempre, la fúria es podria desfermar. Voldria equivocar-me... Però, si m’equivoco, benvinguts a l’era dels robots esclavitzats!