Estimat amic odiat

Hi ha persones amb qui, irremeiablement, encara que ho odiïs, t’hi has d’entendre. Per motius laborals, per motius familiars, pel bé de la pau social del teu entorn... Sempre hi ha aquell de qui et voldries desempallegar, però amb el qual has d’intentar buscar un equilibri de cordialitat, encara que sigui artificial. No em diguin que no els ha passat mai. Haver d’aguantar aquella persona que és un pol oposat–per caràcter, per filosofia de vida, per mètodes laborals o perquè et cau malament directament–, però amb qui hi ha algun nexe que t’hi uneix forçosament. I, malgrat que és impossible dissimular i mantenir un ambient zen a tota hora, fas l’esforç d’arribar a una entesa, obligada per les circumstàncies, pels objectius que es comparteixen o per fer un favor a una tercera persona. Enviar a fer punyetes el que jo anomeno l’estimat amic odiat és poc pràctic, tot i que és el que tens més ganes de fer. I t’adaptes, no més del necessari però sí l’imprescindible.

Doncs això és el que haurien de tenir clar els partits independentistes. Que són estimats amics odiats. Que hi ha una circumstància prou important que els uneix, que és el procés d’autodeterminació d’aquest país. I que s’han d’aguantar i treballar braç a braç fins a arribar a l’objectiu. I després, si volen, a fer punyetes!