Tristes i belles

Reconec que sovint ocupo aquest espai amb una necrològica, però es moren persones que he vist al cinema o que, posem per cas, m’agrada com canten, i la meva memòria es posa en marxa. I més si se’n van aquelles que sento que formen part de la meva educació sentimental, cosa que no té a veure amb la nostàlgia, sinó amb la consciència del que m’ha fet una mica com soc.

El cas és que va morir Michel Lonsdale, grandíssim actor francès, però he esborrat allò que en vaig escriure per deixar espai a Juliette Gréco, que, vestida de negre, s’imposa amb la veu greu, l’expressivitat de les mans i aquella manera d’interpretar cançons tristes amb una veritat aliena al sentimentalisme. No sé per què la tinc tan present cantant cançons tristes, perquè va cantar-ne moltes altres que no ho són: cançons lliures, iròniques i fins i tot joioses. No sé si és perquè, de més jove, vaig plorar algunes penes d’amor escoltant-ne una gravació per tornar a sentir, com si fos el moment culminant, una de les seves versions de Les feuilles mortes: “I el mar esborra a la sorra els passos dels amants desunits.”

Jo m’imagino que, essent una adolescent, vaig veure per primer cop Juliette Gréco en una emissió televisiva de Bonjour tristesse. Hi fa d’ella mateixa cantant en una festa la cançó amb el mateix títol del film (i de la novel·la de Sagan) mentre Jean Seberg, amb uns ulls tristíssims encara que balli, sembla mirar-la en el contraplà. Després vaig saber que n’havien dit la “musa dels existencialistes” (l’amiga de Sartre i de Simone de Beauvoir, també de Camus, però encara més de Merleau-Ponty) i que encarnava l’esperit lliure de la bohèmia de Saint-Germain-des-Prés. No sé què em devia imaginar. Tant se val: l’adolescència és molt fetitxista. Amb el temps, agraeixo el consol de les seves cançons tristes i tan belles.