Bankia, de Girona estant

Aquest edifici del carrer Sèquia número 11 de Girona es va aixecar per instal·lar-hi les oficines de la seu central de l’antiga Caixa Rural. Eren temps de bonança i d’expansió econòmica, i els dirigents de l’entitat hi veien futur. Al cap de poc temps, una sèrie de fets esdevinguts lluny d’aquí es varen carregar literalment totes les caixes rurals. Varen desaparèixer del tot, alhora que les altres caixes –que no eren rurals– també varen caure l’una rere l’altra, absorbides per les grans corporacions bancàries, fins a deixar-ne ben poques en funcionament, llevat de la més grossa, La Caixa, posteriorment CaixaBank.

Personalment, de Girona estant, la situació d’aquest edifici m’obliga a passar-hi per davant amb freqüència. Giro la vista per no mirar-lo. Mai hi he tingut compte, ni hi he operat, llevat que un client m’hi obligui. No he entès que la gent hi tingués relació, si no és per pura necessitat. És una qüestió visceral, si voleu.

Les caixes d’estalvis tenien la confiança de la gent. Eren institucions properes, portades per persones conegudes, on es podien dipositar els estalvis amb seguretat. Amb l’absorció, el destí de béns com Cap Roig, la Fontana d’Or, el Joan Riu i d’altres varen perdre la identitat gironina. En canvi, les absorcions d’altres caixes d’arreu d’Espanya per Bankia permeteren que els béns de les seves obres socials es desvinculessin de les operacions i restessin en poder de les originàries. Però aquí no va anar així.

La història de Bankia és esgarrifosa: males gestions, l’estafa de les preferents; les targetes black i forats immobiliaris tapats a correcuita varen requerir vint-i-quatre mil milions d’euros en ajudes de l’Estat. Particularment va ser horrorós quan Mariano Rajoy va anunciar que els cent mil milions lliurats per la Unió Europea no eren un rescat sinó una línia de crèdit. Les accions de l’entitat, que en sortir a borsa cotitzaven al preu de 3,75 euros per acció, varen arribar a valer 0,01 euros. Rodrigo Rato, després d’haver fet sonar la campana, amb un balanç que una vegada auditat donava 3.750 milions en pèrdues, va estimular els petits accionistes a invertir, i els va deixar en pilotes!

I fa pocs dies, per sorpresa, tot de cop es dona per feta la fusió entre CaixaBank i Bankia. Economistes amb més coneixement analitzen una operació que, per nosaltres, és difícil d’entendre: CaixaBank –la forta, la poderosa– es casa amb la més lletja. Aquella que ha servit per amagar els negocis tèrbols de tants potentats de Madrid.

Segur que els dirigents de l’entitat absorbent saben el que es fan, com ho han demostrat al llarg dels anys. Ara els encolomen un bon paperot, per uns motius i pactes que segur que no coneixerem mai.