Rica i plena cada 1-O

Aquests dies es torna a par­lar del cas Manga, un dels més sonats de mar­tin­ga­les amb diners públics que hi ha hagut a les comar­ques giro­ni­nes. El 2013, la poli­cia dete­nia el lla­vors pre­si­dent del Con­sell Comar­cal de la Selva, un càrrec de l’orga­nisme i un empre­sari. En espera que el fis­cal ho con­creti (set anys després!), sem­bla que hi va haver pre­va­ri­cació i tràfic d’influències. Res, una minúcia: una empresa cre­ada ad hoc i amb un sol cli­ent, el Con­sell Comar­cal, es bene­fi­ci­ava dels con­trac­tes en exclu­siva que aquest li pro­pi­ci­ava. Fun­ci­o­na­ris i càrrecs polítics rebien per sota mà la gra­ti­tud que cor­res­pon en aquests casos. De pas­sada, el coor­di­na­dor de les joven­tuts d’un par­tit, que alhora tre­ba­llava per a un Ajun­ta­ment inves­ti­gat, va haver de dimi­tir perquè es va saber que havia estat cobrant un sou a base d’emis­si­ons de fac­tu­res fal­ses que feia aque­lla empresa. Ara sumem-hi que dos anys després surt el mateix pre­si­dent a convèncer la con­se­lle­ria d’Edu­cació perquè ator­gui a una empresa con­creta el ser­vei de men­ja­dors d’abast comar­cal. Així, en exclu­siva. A un res­tau­ra­dor de Santa Coloma de Far­ners li va que­dar cara de badoc... Tot ple­gat va ser un cop de puny al nas de l’opinió pública. El cas és que ara... Ara la gent ja està curada d’espants, home! Eren d’aquest par­tit o d’aquell altre? Es deien Pau, Pere o Beren­guera? I per què ho vols saber? La qüestió és aquesta: què ens ha pas­sat? Què ens ha pas­sat als cata­lans per haver estat durant decen­nis som­ni­ant una pàtria neta, noble, culta, rica, lliure, des­vet­llada i feliç per haver aca­bat fent un país de dro­pos i sal­ta­tau­lells? La burocràcia és tan vallein­cla­nesca com la de les Cas­te­lles. Els par­tits, tots, són en el millor dels casos agències de col·locació de per­so­nal i, en el pit­jor, tram­po­lins a dub­to­ses ONGs o a pràcti­ques mafi­o­ses. Com a les Cas­te­lles. El nivell dels diri­gents polítics s’ha estim­bat. Com a les Cas­te­lles. La tele­visió des­trossa la llen­gua i infan­ti­litza el poble i els ciu­ta­dans, com a les Cas­te­lles ens tor­nem bala­drers, dei­xats i amb poca auto­e­xigència. O pit­jor. Perquè ells, si més no, són cons­ci­ents de la seva con­dició primària. Nosal­tres, per con­tra, pobres indi­gents polítics, soci­als i intel·lec­tu­als, anem pel món dei­xant-nos ensa­bo­nar per les inter­ven­ci­ons dels polítics (no se n’obli­den mai, de fer-nos la pilota) i cre­ient-nos els reis del mambo. Ei, que no passa res, eh? Ara tenim l’Ansu Fati.