Opinió

Tribuna

Mancomunitat tarragonina

“La Mancomunitat, que va treballar a fons les conseqüències de la insalubritat: malalties i epidèmies, com ara el còlera, la grip, la lepra, el paludisme, la tuberculosi, la verola, va ser un primer intent d’autogovern del país

Acabo de rebre un llibre excepcional: La Mancomunitat de Catalunya a les comarques tarragonines, de Manel Güell i Eugeni Perea Simón, editat per la Diputació de Tarragona. Pel que fa al títol: quan, en clau parlamentària, discutíem el nom d’una nova universitat… que tenia seus a Reus, Tortosa i Tarragona, la solució va ser el de Rovira i Virgili, indiscutit per la seva trajectòria com a escriptor arrelat tothora al seu país. I és que la província de Tarragona aixopluga comarques com ara l’Alt Camp, el Baix Camp, el Baix Penedès, la Conca de Barberà, el Montsià, el Priorat, la Ribera d’Ebre, el Tarragonès i la Terra Alta. El catalanisme marcava, cada cop amb més força, les aspiracions de tot un país que no volia pactar amb la resignació de qui se sent foragitat de la seva voluntat de ser i de créixer. Noms com ara el de Valentí Almirall, les Bases de Manresa del 1892, l’Assemblea de Parlamentaris, que, davant el tancament de les Corts espanyoles, convoca els parlamentaris de tot l’Estat a una assemblea (per cert, no autoritzada), amb l’objectiu d’organitzar l’Estat, tot tenint en compte les reivindicacions autonòmiques catalanes.

El realisme polític assaja una via, que no gosaria qualificar de modesta, mitjançant l’acord entre les quatre diputacions catalanes. Es tracta d’un llibre de gruix (860 pàgines) i d’un notable rigor científic. T’impressiona comprovar la qualitat humana i professional, començant per Enric Prat de la Riba, dels diputats provincials de Tarragona, en aquella Mancomunitat entre els anys 1914 i 1924. A l’annex 6, hi ha, a parer meu, una de les grans aportacions del llibre: la biografia de quaranta-nou diputats provincials d’aquella pàgina de la nostra història. A tall d’exemple: el vallenc Estanislau Tell, apassionat per la política, les lleis i l’agricultura. O el tarragoní Josep Prat, que va ser quatre vegades alcalde. O Tomàs Lecha, de Riudoms. O Josep Mestres, de Villalonga del Camp, metge, polític, comerciant agrònom i escriptor. Malgrat els límits imposats a la seva acció, com van millorar, en temps de Mancomunitat, la vida la vida d’aquelles quatre províncies en temes com ara beneficència, obres publiques –transports, ferrocarrils, electricitat, carreteres, telèfons…–, cultura (p.e., biblioteques, populars i l’Escola de Bibliotecàries) i ensenyament— havien estat sospeses les escoles normals de magisteri, i la lluita per fer minvar l’analfabetisme, especialment en el cas de les dones –sanitat, caixa de crèdit, etc. Si els recursos de la vella Diputació eren de 340.000 pessetes, el 1914, pujaven fins a 36.000.000, el 1923. Com ens diuen els autors: “… Els comptes de la Mancomunitat van ser diana del règim dictatorial de Primo de Rivera, en el seu intent d’embrutar-ne el llegat i així justificar-ne la supressió.” Mancomunitat presidida fins al 1917, any de la seva mort, per Prat de la Riba, i fins al 1924 per Puig i Cadafalch.

L’any 2004, al Palau de la Generalitat, Josep Poblet i Tous assajava un balanç de tot plegat: “Va ser l’hora dels polítics de tremp, amb força i perspectives de futur. Calia fer convergir, en un sol canal, totes les energies disperses pel territori, tant les econòmiques com les socials, culturals, religioses i lingüístiques. La construcció d’un país no s’improvisa. Els representants de les administracions tarragonines van saber connectar amb l’esperit de l’època i, a partir d’aquella riquesa econòmica i espiritual dispersa, pastar la reconstrucció del país.”

En any de pandèmia letal subratllaria que la Mancomunitat va treballar a fons (vegeu, p. 319 i següents) les conseqüències de la insalubritat: malalties i epidèmies, com ara el còlera, la grip, la lepra, el paludisme, la tuberculosi, la verola. I és que el llibre no es queda en discursos retòrics: en cada punt aporta dades econòmiques i localitzacions, d’allò que es va dur a terme i d’allò que quedava pendent. Com ens diu l’epíleg: “La Mancomunitat va ser un primer intent d’autogovern del país, un somni que no hauria de reeixir fins més tard, en el període de la II República Espanyola, quan fou restablerta la Generalitat de Catalunya, d’on prové l’actual govern. Sense Mancomunitat no hauria existit la Generalitat republicana del 1931 ni la Generalitat del 1977.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia