LA GALERIA
“Jo també hi era”
Activista polític i cultural, va tocar el cel de la política i va tastar després l’amargor de la lluita caïnita; ara publica les memòries polítiques
Joan Vidal i Gayolà, un dels polítics més destacats que han donat les comarques gironines, ha decidit fer les seves memòries polítiques, que li ha publicat l’editorial Gavarres. Ja es pot trobar a les llibreries i es faran presentacions arreu: divendres vinent a les set de la tarda a l’aula magna de la Casa de Cultura de Girona, el dimecres 21 a les Bernardes de Salt, el dijous 22 a la biblioteca Joaquim Bauxell d’Anglès i el divendres 23 al centre cultural Serafí Pitarra d’Hostalric, les primeres. És un llibre molt interessant. Potser els més joves no saben que Vidal i Gayolà, fill d’una família treballadora i represaliada, va treballar per pagar-se els estudis de professor mercantil i, al mateix temps, es va convertir en un activista de país: a l’associació sardanista del seu poble, Anglès, a la revista Presència, en què va fer magnífiques entrevistes i de la qual va formar part dels consells editorial i d’administració, com a president d’Òmnium Cultural del Gironès, al premi Prudenci Bertrana, a la Cambra de Comerç, a la Revista de Girona. Calia fer país, i en va fer. Era l’única manera de fer política i quan es va fer política en la clandestinitat ell va ser dels primers. De la mà de Francesc Ferrer i Gironès, va entrar a la Convergència de Jordi Pujol i en va ser un puntal. Treballant al darrere en les primeres eleccions el 1977 i donant la cara en les municipals del 1979, les primeres que va guanyar Nadal amb un marge ajustat que després deixaria pas a les seves majories absolutes. Vidal i Gayolà va ser president de la Diputació i en pocs mesos va fer molta feina. Però li van demanar que anés al Parlament i ho va fer. I Pujol, inesperat guanyador per les enquestes, el va nomenar conseller de Governació quan tot estava per fer. I va fer feina. Organitzant la policia de Catalunya i, sobretot, el servei de prevenció i extinció d’incendis, que va crear del no res, com havia fet a la Diputació. Els amics el van advertir que no anés a Barcelona. Allà el van trair, paraula que ell no utilitza. Hauria pogut continuar de conseller, però era massa legal i va tornar a Girona, on el van tornar a trair els seus. Tampoc en fa sang, però va anar així. Va tornar a la feina i anys després en va fer de molt bona per al país i la seva cultura popular fins al primer tripartit del 2003. Ara ens recorda que ell també hi era i ho explica amb elegància. D’obligada lectura, per entendre per què el país és com és.