Fil per randa

Ara fa una set­mana va morir Eddie van Halen, gui­tar­rista holandès de la banda que va fun­dar amb el seu germà Alex i que, amb David Lee Roth, va tri­om­far en la dècada dels vui­tanta i noranta. La seva mort, a part de tor­nar a fer sonar aquell èxit del 1984, Jump, ha ser­vit per recor­dar una clàusula que el grup feia redac­tar en els con­trac­tes dels seus con­certs. La clàusula Van Halen és la demos­tració de com fer que una excen­tri­ci­tat ser­veixi per mesu­rar la pro­fes­si­o­na­li­tat. M’explico. Resulta que la logística dels con­certs de la banda era enorme perquè l’espec­ta­cle que mun­ta­ven sobre l’esce­nari era excep­ci­o­nal, i tot, tot, havia d’estar con­tro­lat fins al mínim detall. No volien que fallés res. Quina manera tenien d’asse­gu­rar-se que l’empresa que els havia de fer el mun­tatge complís escru­po­lo­sa­ment totes les pas­ses que exi­gia el con­tracte? Posar-hi un arti­cle que sem­blava una xim­ple­ria però que era la clau de volta per saber si s’havia fet la feina ben feta, de manera pro­fes­si­o­nal. Entre tots els punts de l’arti­cu­lat, n’hi havia un que deia que hi havia d’haver un bol far­cit de M&M’s, però no n’hi podia haver de color marró, de gust de cafè. Si la banda en tro­bava algun d’aquest color, podia arri­bar a can­cel·lar el con­cert i la indem­nit­zació era per al grup, ja que l’empresa que els havia de mun­tar l’esce­nari no havia com­plert el con­tracte. Excen­tri­ci­tat d’estre­lles? No! Res­pon­sa­bi­li­tat d’artis­tes que volien fer de la cul­tura una acti­vi­tat segura. I enten­dre que encara que hi hagi con­fiança, per molt llarg que pugui ser un con­tracte i per molt per la mà que es puguin tenir cer­tes coses, la clàusula demos­tra que per fer la feina ben feta t’has de lle­gir els docu­ments fil per randa.