L’aigua torna sempre

Heus aquí que l’aigua torna sempre allà mateix, però només nosaltres podem explicar-ho. I perquè sabem que sempre torna, des dels principis del temps, la terra, les plantes, els animals i naturalment les persones hem pogut servir-nos-en, sabent com sabem també que l’aigua ens és indispensable per viure. Avui, però, ja no ens serveix només per beure-la o per netejar.

Segur que més d’algun de vostès també sap que el primer dia d’aquest mes d’octubre a Ivars d’Urgell i Vila-Sana van decidir començar a fer el que ells mateixos qualifiquen com “un projecte de restauració ecològica” del seu estany. Ho raonen explicant que “el nou estany és un espai semiartificial i els buidats parcials o totals que podria fer de forma natural no es produeixen”. Però la història de l’estany d’Ivars i de Vila-sana és sobretot una història d’èxit. Va néixer de forma natural fa milers d’anys, la construcció del canal d’Urgell (1861) va convertir-lo en un dels estanys més importants de Catalunya perquè van augmentar molt tant les aigües subterrànies com les aigües superficials que hi arribaven. L’any 1951 es va assecar en contra del parer de molta gent. Com a tants altres llocs, l’excusa va ser la necessitat de tenir més conreus, noves terres. No es va tornar a recuperar tal com el podem veure avui fins al 2009. Poc abans, s’havia recuperat també una part de l’antic estany de Sils. Molt menys del que havia estat, malauradament.

El nostre país és també un país d’aigua. N’hi ha i sobretot n’hi ha hagut a molts altres llocs. Escric aquestes ratlles des de la capital del Baix Empordà, on una llegenda ja mig perduda recorda que, no se sap ben bé quan, tot el centre era un llac. Però d’estanys, d’estanyols, d’aiguamolls, d’aiguamoixos, tal com en dèiem, si més no, al Baix Empordà, n’hi havia arreu. I també hi havia fonts i reixorts i torrents i deus d’aigua i llones o llaunes que és –que era– la manera popular d’anomenar les llacunes. Molt abans que tots sabéssim que les venes duien sang, es parlava de venes d’aigua. Aigua de vena deien fins no fa pas tant. De tot plegat, però, què en queda? Com també sabem tots, a l’Alt Empordà la majoria dels aiguamolls que s’han mantingut i, sobretot, que s’han recuperat formen part del Parc dels Aiguamolls de l’Empordà. Al Baix Empordà, la majoria són a la zona dels aiguamolls del Baix Ter i de Pals, que és molt més recent i menuda. Entre altres raons perquè alguns d’aquells aiguamolls ara per ara són arrossars. I d’altres, com l’estany Marisc, també a Pals, són encara no un centenar de camps aixecats a uns 40 centímetres sobre el nivell del mar, però a uns quilòmetres de distància.

Què se n’ha fet o què ha passat amb totes les altres zones humides que hi ha arreu del nostre país? En general, o continuen oblidades o es continuen assecant o van assecar-se fa anys i, com que són camps, ningú no es pren gaire seriosament la possibilitat de recuperar-les. Res a veure amb el que va fer el Consell General dels Pirineus Orientals l’any 1977 a l’estany de Vilanova de la Raó, a pocs quilòmetres de Perpinyà. Dessecat l’any 1854, també perquè es volien tenir més conreus, les 150 hectàrees d’estany d’avui són una reserva ecològica, un lloc d’esbarjo i un reclam turístic. El primer exemple que em ve al cap d’un cas semblant a la Catalunya del sud dels Pirineus és la bassa de 60.000 metres cúbics del Parc dels Estanys de Platja d’Aro. L’emplenen amb la xarxa pluvial de la vila i amb els excedents del Ridaura. També és un dels casos mes sorprenents perquè, en temps antics com a molt era una zona d’estanyols intermitents i molt més petita. Però no l’únic. En aquests últims mesos, els mitjans de comunicació han anat informant del nou delta de la Tordera que va formar-se arran del temporal Glòria. Sembla que en protegiran l’estany. L’ecologia, el lleure, el valor paisatgístic i fins tot el turisme hi sortien guanyant.

Què esperem, doncs, a anar fent això mateix amb altres antics estanys del nostre país dessecats fa poc més d’un segle? Penso en el gran estany de Bellcaire, en els cinc estanys que hi havia entre Siurana i Vilacolum, ja a l’Alt Empordà, en els dos estanys d’Ullastret, que eren més soms, però més extensos que l’estany de Banyoles. Potser un dia els tornarem a veure. Sí. El que deia en començar: L’aigua torna i torna sempre.